in memoriam

...........................................................................ad infinitum...

encerts i errors

Què ho condiciona tot? Els moments rodons? els mals aires? els aires a menys de 24ºC? Tot creix i descreix, i es fa petitó com per a portar-ho dins una butxaqueta aprop del cor..., o torna gran grandiós i ens ho hem de carregar a l'esquena amb un descomunal esforç..., també hi ha coses d'aquestes de mida mitjana..., que segons com les col·loquis dins la butxaca dels pantalons estaràs còmode i segons com, t'els foradaràn i les perdràs dins l'infinit per sempre més. De fet, la incertesa de les coses és el que ens fa caminar en algun sentit. Si tot estàs fixat, jo, personalment, m'asseuria a fer un mai a la vorereta del camí i au a no-gaudir d'una merda d'espectacle perquè és in-sorprenent, que ja el sé joer, ja em venia així de fàbrica...

.

Cavil·lant aquestes coses, una se n'adona de que el camí no sempre ha estat l'adequat, i per això he hagut de canviar de direcció travessant el sembrat i els camps d'abatzers (...clavant-me mores i menjant espines...). I no sempre el que pareixia correcte ho ha estat, i què collons significa correcte? Si mateix, els encerts són momentanis i subjectius, els errors també, però són un poc més perdurables. En el meu cas, els encerts són més bé casuals i/o ocasionals, en canvi, els meus errors solen ser malaltíssament redundants. Per tot plegat, el millor és ser un cúmul d'encerts i errors aleatòriament entortolligats que em permeten anar-me fent i desfent i adaptar-me a qualsevol butxaca, (sempre que jo tengui ganes de ser-hi dins aquella butxaca...) i anar fent camí pel costat del no-camí, que sempre és més tort però em permet gaudir més de tot aquest espectacle.

Obres

Estic en obres, . primer enderrocament total d'aquesta merda de regnat, la millor opció serà dinamita (així és més escandalós) tot i que l'oscil·lació d'una bolla enorme carregant-se les parets també és una visió que m'atrau. . després us convid a jugar amb les runes, ens enfilam damunt els caramulls de maons destrossats i recopil·lam rajoles de tota mena per a fer un mosaic, enmig de tanta merda ens punxam amb claus oxidats,però, dóna igual perquè ens hem posat l'antitetànica i la vacuna de la ràbia (per si de cas...) . Quan ja estigui tot fet pols, el millor que es pot fer és deixar que la natura segueixi el seu curs, que tot s'ompli de rates i altres oportunistes. Que la flora s'instal·li a lloure, així les seves arrels aniram convertint el que era ciment en terra i un jardi descontrolat sorgeixi de les meves runes. I que la pluja ho regui tot. Hauran de passar anys i panys per a que les alzines gegantines facin ombra allà on era el menjador i un petit lledoner s'instal·li al rebedor, tant s'hi val, no tenc pressa, ni res a guanyar ni res a perdre. . I així, una vegada esmicolats tots els vestigis de la meva presència podré colonitzar de nou aquest espai que es troba al mateix lloc però no és ni d'aprop el mateix. Construiré una cabana de palla, o de fusta o del que tingui més a mà i així, ale, make-it-yourself un nou racó per a passar-hi el temps i les curolles. . Tot fins que una bufada de vent ho torni a girar cap per avall i m'hagi de tornar a hipotecar per a "redecorar mi vida" i fer obres de bell nou.