L'albada ens sorprendrà beguts i amb els peus remulls d'arena i mar. Voliem que aquesta nit no acabàs mai, que s'allargàs fins a l'infinit. Però ara, un Sol tímid guaitant per Llevant ens recorda lo patètic de les nostres vides, que hem caigut dins la roda de la rutina , que no hi camí, que tot estava per fer, i ara que ja està fet, ens adonam de que no és el que voliem fer. I ja fa anys i panys que estam aqui ancorats, sempre beguts, sempre veient sortir el Sol a la mateixa maleïda platja. Sense coratge per avançar, i amb por a retrocedir. I llançam amb ràbia la botella buida a l'aigua, com si fossim nàufrags desesperats, pot ser més enllà trobarem resposta. Resposta a què? a una merda de botella buida? ens hem oblidat de ficar-hi els somnis i les il·lusions... Fins i tot ens hem oblidat de posar-li el tap, i ara s'enfonsa dins la mar fosca fent glup glup. . I sense forces, ni ganes, ni res, ens ficarem al llit, i malsomiarem, deixant la nostra maleïda platja a lloure. I aquesta serà ocupada per protectors solars i altres llengües i altres manies que venen a fer un hipotètic paradís de la nostra maleïda platja. Però com tot paradís es corromp ens el deixaran fet un contenidor de plàstics i matalassos pinxats que aniran a fer companyia a totes ses putes botelles d'alcohol que hi hem anat llançant amb ràbia cada nit. . I de res servirà tot i tot servirà per a res, ses estones imaginades seran més reals que mai perquè la realitat és una bimbolla que s'infla i es desinfla segons les ganes que tenim de creure en ella. Els colors es mesclaran, ja no hi veurem correctament, ens tornarem daltònics i el blanc de la nostra maleïda platja es farà infinit, aleshores, beurem per a recordar els colors, per a que tot torni a ser com era, per a seguir llançant botelles i no trobar resposta, per a seguir amb ses mateixes curolles, per a poder seguir amb la mateixa inèrcia de sempre...

puta merda mes d'abril,... . esperem que, almenys, el vent d'aquest mes s'ho emporti tot, que tot voli pels aires i ja no quedi res més que el blau del cel, . i que, abril desaparegui de les nostres vides com un ocell que s'allunya en la seva migració, i que, quan torna ja no és el mateix, ha passat un any i això es nota a les seves malferides plomes... .

com mirar-se en un mirall

He entrat accidentalment, perque tenia temps, perque no m'agrada esperar, perque se m'ha creuat la porta al bell mig del meu camí, perque havia de passar,... perque just ahir en vam xerrar i allà damunt la taula aquell ull que em mirava i m'ha recordat un munt a uns ulls que vaig deixar pintats en una paret, quina llàstima que les parets no es puguin aplegar i ficar dins sa maleta, i res que tenia sa sort de dur peles damunt, i me l'he comprat i ha estat bollint dins sa bossa tot el dia, esperant que arribàs l'estona del tren per a ser obert. I a la fi ha arribat s'horabaixando i he pujat al tren i he fet com sempre abans de començar un llibre... ensumar-ne les pàgines, mirar qui ha dissenyat la portada, si té dedicatòria,... M'agrada que abans dels capítols posin alguna frase, i aquesta primera no m'ha decepcionat, directament de la publicitat a la lírica... Després ha estat com una entrada dins de les meves pròpies entranyes, era com si llegís alguna cosa que havia escrit jo mateixa però sense escriure-la, uns sentiments pareguts als que sento, als que he sentit i als que sentiré, allò eren unes sabates lo meu és un puto llibre de pensaments però vé a ser el mateix, tot hormona que pareixia que havia desaparegut i hi és i no vull que hi sigui, i tot lo que estava allà escrit en aquelles primeres fulles, tot ho he pensat jo i ara ho veig aqui i m'ha paregut fantàstic que això fos una espècie de mirall de mi, per molt irreal que pugui parèixer.

aprendre a badallar sense que t'entrin mosques dins sa boca

Una finestra oberta a l'infinit per on hi poden entrar tots els núvols i fer boira dins l'habitació, i tot ple d'humitat i fred, moltissim de fred, i les dents no paren de tremolar i tot es queda banyat. I fred i congelat com un pollet que encara no li han sortit ses plomes, t'en vas, camines pel carrer, i el sol del cel blau t'eixuga la roba, et mescles amb el blanc dels llençols estesos i la seva olor t'omple la buidor que duies dins. I tot brilla més, com si es tractàs d'un món nou de trinca, acabat d'estrenar... Et sents com un nin amb sabates noves, comences a córrer carrer avall fins que ja no pots més i t'estampes de ple contra terra i rodoles uns metres per damunt s'asfalt calent, ja no pots més i t'esclates de riure fins que sa panxa et fa moltissim de mal de tant jajaja i jajaja, però què més dóna? és felicitat pura i dura el que et surt de ses entranyes i t'entrren ganes de ser un ca que es passa els dies tirat davall l'ombra d'un ametller, on el més important és aprendre a badallar sense que t'entrin mosques dins sa boca.

.

Supòs que mai-filosofada sobre les virtuts dels cans que viuen davall els ametllers...

vomitada de pensaments

Pens en negociar una derrota... pens en una platja molt enfora... I aquesta derrota em fa mal, el meu orgull em cega i no em deixa parar de lluitar, però ara se n'ha anat a la merda es puto orgull i m'he rebaixat infinitament i no ha servit de res. I és que el millor de tot es desaparèixer del mapa, anar a Dubrovnick a viure a un illot perdut i no saber res de ningú i que ningú sàpiga res de mi, i així poder pensar més estona en la platja que en rendir-me, i començar a pensar en croata que igual aquesta gent no es menja tant sa bolla, o se la menja de manera diferent i ja m'aniria bé. I en s'estiu montaré sa vivenda davall un parell de garrovers i me faré un poc salvatge i un poc més intractable i ja ho veurem, a verlas caer i a ca una puta tot,ale!!

.

.

Es fa un alè molt gran quan es vomiten els pensaments de carrerilla... després penses joer, vaja coses xungues que he publicat, però una vegada pitjat es botó no hi ha marxa enerera, perque tot flueix i tot continua i s'ha de mirar endavant i lluitar per a que l'endavant sigui una passada i així l'enrere no faci tant de mal. I aquest caos que és tot té dues solucions, evolucionar en més caòtic o tornar a l'equilibri, però que una cosa viva estigui en equilibri energètic només significa que és morta, així que au a lluitar per allunayar-nos de l'equilibri i de l'estabilitat. Que l'estabilitat pot parèixer magnífica, a mi m'ho pareix, però també me n'he adonat que per a estar estable he de sacrificar una part del meu jo i no hi estic disposta ara per ara, així que au a estimar-me a mi i al meu caoticisme. I au, pus, c'est fini aquesta gran palla mental...

com invertir 50 cèntims?

Ho vaig trobar entranyable, segurament ho feia només per simple marketing, però a mi em va arribar a tocar la fibra, i hi vaig caure... I allà estava, al bell mig de la Gran Via, un homenet assegut, escrivint, amb un cartellet absurd en aquest món tan materialista... "Regal poesia per la voluntat" Qui vol un poema? Un poema anònim sense cap tipus de referent... Però, també és cert que això de regalar poesia per la voluntat dota al poema en si, per dolent que sigui, d'un entorn líric inigualable. El compres i et sents feliç, perque et sents formant part de les rimes. Simplement és un oasi de romanticisme dins una gran ciutat, és una d'aquestes petites coses que t'apropen als llocs, que els fan més humans, per això crec que van ser els 50 cèntims més ben invertits de l'any.