cicle de l'aigua

M'agradaria tenir unes botes de plàstic, unes "catiuskas" i anar pel carrer botant de bassiot en bassiot, i esquitxar, esquitxar molt per tot arreu, i clar jo quedar enfangada de cap a peus. Però no hi hauria cap problema, perque en arribar a casa m'esperaria una banyera plena d'aigua calenta i amb l'escuma sobreixint; aleshores, em passaria hores surant en una banyera on l'aigua mai es refredàs. Sortiria de l'aigua ja eixuta, pentinada, vestida i clar amb les botes posades per a tornar a començar el meu ball tribal a sobre dels bassiots. Em trobaria en un cercle viciós, podriem dir que d'aquesta manera faria el meu cicle de l'aigua particular, no massa ecològic però és la meva imaginació, punyetes!! Pel carrer trobaria un bassiot molt gran i amb molta fondària, jo hi cauria com una pedra enooorme, tot esquitxant a les madones que passen dient "ja no té edat per aquestes tonteries" o bé "es farà tota la roba mal bé" o fins i tot "quina brutanxa". I al passar pel meu costat quedarien amb la roba plena de microgotes d'aigua i fang i encara em maleïrien més; però, jo no ho he fet aposta, jo només anava botant de bassiot en bassiot. Després es posaria a ploure, la pluja és el menjar dels bassiots, els fa engreixar. I jo hauria de correr fins a l'aixoplug de la meva banyera. M'agrada sentir les gotes fredes al cap mentre tenc el cos submergit en aigua calenta, des d'aqui veuria com el cel es torna violeta cada vegada que un llamp el travessa. A vegades viuria així, entre banys de bassiots i banyeres de banys, després recordo la vessa que em fa dutxar-me i el poc que m'agrada enfangar-me i torno al món real.

des de l'aire

Des de l'aire veig el mar ple de xots, aquelles acumulacions d'escuma blanca quan la mar està marejada, i per uns minuts, el paisatge resta intacte, tenc la sensació de no avançar. Pareix que l'avió no es mou, que en uns segons caurà, aleshores el vertigen m'envaeix, la por em brolla de tots els racons del meu cos i la ment s'em queda en blanc. És una sensació bastant fotuda, pot ser dura sols unes mil·lèssimes de segon, però el meu rellotge intern ho viu com si fossin hores. La percepció del temps, que a vegades ens passa ràpid, que a vegades s'ens fa etern, em fascina, com ho fa això el nostre cervell?. No vull sortir del tema en qüestió, un altre dia ja divagaré sobre l'enigma que suposa el pensament, realment no sóc capaç de descriure exactament aquesta sensació a mig camí de la por i l'angoixa que s'apodera de mi. Per sort, la Serra de Tramuntana, amb els seus penya-segats, surt al meu encontre i em fa desaparèixer aquest pànic irracional. Tots els pensaments desordenats s'esfumen i així puc dedicar-me íntegrament a gaudir de sa Roqueta des d'un punt de vista diferent, des de l'aire. Observo la meva illa com si es tractàs d'una maqueta amb els seus poblets de cases diminutes, els camps delimitats per marges, els camins i carreteres, tot molt ben col·locat. M'agrada jugar a endevinar el nom del poble que estic sobrevolant i m'agrada veure els camps, com canvien segons l'estació de l'any en que ens trobam. Pot ser quan més m'agrada és al gener, perque els ametllers estàn carregats de flors, pareixen plens de neu i contrasten amb la verdor de l'herba. Encara que a principis d'estiu també té el seu encant, ara és el verd dels ametllers el que contrasta amb el groc del blat i per tot on miro està ple de bales de palla. M'agrada distingir el meu poble d'entre els demés, m'agrada veure el campanar, en veure'l sé que ja hi sóc. Supòs que ens passa a tots els binissalemers ... En definitiva, m'agrada Mallorca des de l'aire. Quan hi aterro, ja és una altra història,...

l'estiu del meu terrat

L'olor a roba estesa em recorda a l'estiu del meu terrat, quan hi sortia pels matins. M'agradava ficar el cap entre els llençols penjats i inspirar ben fort per a que tota la flaire de roba neta m'entràs dins els pulmons. Després sortia de davall la porxada, alçava el cap i veia el cel, d'un color blau-clar més lluminós impossible, un cel com el sortit d'algun quadre d'en van Gogh. I amb els ulls fixats en un punt distant del cel infinit tornava a inspirar, l'olor que percebia ja no era de roba neta sinó de teulades encalentides pel Sol. Havent fet aquest ritual ja em podia dedicar a les meves tasques, una d'elles era recórrer totes les voreres del terrat mirant els cossiols que restaven allà, ben arrambats a les parets. Davant unes plantes m'aturava més estona que davant d'altres, m'agradava comprovar si tenien fulles noves, si els n'hi havien caigut moltes, si teníen algun insecte reposant a les seves branquetes i també el grau de sequera de la terra. L'inspecció acabava a l'epicentre del terrat on hi havia un gran test amb una palmera mitja esquifida per la falta d'espai per a les seves arrels. Després em posava a omplir recipients amb aigua per a regar les plantes, a vegades les regava a totes sense distincions, altres vegades només m'apetia regar les que més m'agradaven: un gran cossiol de fulles verdes i un poc arrodonides, el gessami, les francesilles, i poca cosa més. El trispol era de rajoles de test menys en un requadre que estava recobert de vidre blau, d'aquest gruixut però que deixava passar un fil de llum a l'obrador del forn, que es trobava just davall del meu terrat. El que també m'agradava fer era tombar-me amb el cap a sobre del vidre i amb aquest posat intentava espiar el que passava just davall meu, tot i que el vidre era molt gruixut jo m'obstinava en mirar i mirar, fins que finalment em cansava, i canviava els ulls per una orella, aleshores si que podia sentir alguna cosa. Encara que, el que percebien les meves orelles eren només renous de màquines i llunyà xiuxiueig de veus. El terrat era una caixa de sorpreses, a vegades trobava algun caragol, a vegades naixia una nova planta, a vegades apareixia el meu moix, a vegades la meva mà arribava per agafar alguna planta de la teulada dels veïns i d'altres vegades la sorpresa apareixia de dins, en forma de xocolata, de trucada de telèfon o de visita. I aleshores, deixava de torrar-me al Sol i entrava dins la fresca foscor de la casa.

Bon dia i bona hora

El meu pobre llibre està ja a les acaballes de la seva vida, en part perque ja no li queden pàgines en blanc, en part perque el pobre es desmunta de per tots els costats. A més, començant aquest blog, l'hi acabo de donar una ganivetada per l'esquena. He pensat que pot esser interessant escriure aqui, ja que no hi ha inconvenients de mala lletra,... i pot ser això és una mica més infinit que un pobre llibre esparracat i marejat que només desitja que jo hi deixi d'abocar cola blanca per sobre de les seves pàgines abans immaculades. El gran desavantatge d'escriure aqui, és que no pobre espaiar-me amb els meus atacs de mediocre creació artistica. Això sí, tu no hauràs d'esperar tres anys per a llegir els meus disbarats, encara que això no sé si és excessivament bo per a la teva salut mental, que la pobre gràcies als senyors F. està ja bastant destrossadeta. Per avui res pus, encara que tu em maleïràs i pensaràs "bon dia i bona hora quan a n'aquesta loca se li va ocórrer llençar al món les seves cabòries"