divendres, 14 de novembre del 2008

sense que res

Necessit vomitar literàriament una mica, perquè és vera això de ..."és només quan sóc una piltrafa que m'escric i me dibuix"...
Necessit dir que és poc important tot allò que és rellevant, perquè la rellevància és una cosa totalment subjectiva i depèn íntima i únicament del que sent un cada vegada que alena. El meu alenar sol ser una cosa constant, però de tant en tant, canvia de ritme, es fa més lent, més pausat, i el mar m'envolta,... en canvi, altres vegades agafa un ritme frenètic (que no freàtic) i la mar m'ofega i m'arrossega cap a la profunditat més inmensa on ja no hi arriba la llum, i la foscor plena de bioluminiscència em desconcerta. I ja estic perduda, perdurant i surant en aquesta espècie de limbe, sense que res s'aclareixi, sense que res es destil.li al meu cervell, sense cap exacta sensació.