febrer

El temps passa aviat, passa ben ràpidament justament quan volem gaudir de tot el contrari, quan volem que la lentitud domini els nostres actes per així aprofitar al 100% cada goteta de l'acció que vivim. I en canvi, els mil·lisegons es converteixen en hores quan la impaciència ens corromp. Encara falta un munter, i quan per fi hi arribam, en un tres i no res tot desapareix, tot passa.

Ara ho hem simplificat, ara tot es redueix en un mes de febrer, 28 dies o pot ser 29, o pot ser 3. Falta un mes de febrer, que literalment s'escapa d'aqui pocs dies, però per a mi encara queda un mes gairebé sense estrenar. Un mes de febrer que serà llarg, i fred, però em refugiaré davall muntanyes de mantes. Un mes de febrer que vull que sigui un sospir, que vull que sigui la calma abans de la tempesta, i que milers d'estels m'il·luminin aquest febrer. Aquest febrer quan ja no és febrer...

Oda dramàtica a la cullereta de cafè xDDDD

La monotonia de la cullereta de cafè, cada dia remenant únicament cafè, com a molt, algunes vegades obtè la dolçor d'un poc de sucre o la menys dolçor artificial de la sacarina, o la blancura d'un poc de llet. I, només pot arreplegar una ínfima misèria de dolça il·lusió transitòria a la seva falda per a després llançar-la a un líquid fumejant, negre com la boca del llop. Sense parlar del que deu marejar això de voltar i voltar...

.

Vaja putada néixer cullereta de cafè.

.

Vaja putada ajuntar-se cada dia amb l'amargor.

.

Vaja putada haver de ser sempre l'acompanyant d'unes tassetes que pareixen més de joguina que altra cosa.

.

Vaja putada ser cullereta de cafè cada dia, per sempre i cada dia cullereta de cafè.

.

.

.

...i la cullereta sospira "de major vull ser una pala excavadora", ...(pobre ingènua)

...i...

Estaria bé comprar una hamaca, per a penjar-la entre dos arbres, per a tombar-s'hi en haver dinat i fer horeta, per a despertar a mitjan horabaixa quan el sol ja no molesta, perque sempre és en s'estiu. Ens despertam i tu t'enfiles damunt un arbre i menjes cireres que vas agafant d'una branca, són dolces i no estàn esquitxades, res està esquitxat. I ses formigues s'enfilen pels teus peus, i te piquen i i te fan pessigolles, i les esclafes amb els dits de s'altre peu. I decideixes que n'estàs fart de formigues i baixes i vas a obrir s'aspersor i ara tot és aigua, tot s'ompli de gotes microscòpiques i surten ses tortugues per a beure. I ses campanes sonen ben enfora, i els llençols estesos es mouen amb es vent, són blancs. I duc una síndria però mentre camin m'enganx amb sa manguera i me cau en terra i fa cloc i es romp en tres trossos, i pens ara ja no caldrà xapar-la, una feina menys. I me pos a recollir els trossos, i tenc els peus bruts de síndria i d'aigua i de verdesca. I tu t'enrius i mentres rius em cau damunt un poal d'aigua, mir cap amunt i no veig res i devia ser una mopi, perque sinó no ho entenc,... I vaja dia més travat, entre síndria i poal d'aigua, però m'enric perque m'enrecord que és en s'estiu i es dia s'allarga. I la nit arribarà i la lluna ens trobarà pujats damunt sa taula perque s'ha fos sa bombeta, en tenim una de baix consum però no s'ajusta a sa rosca, i ara no tendrem llum, idò haurem de posar espelmes. I ara, s'olor de cera es mescla amb sa de coca amb trampó i amb sa de síndria rompuda en tres trossos. I t'has empatxat de cireres i jo m'he xopada i sa bombeta s'ha fus i sa coca era cremada i sa síndria rompuda. (...lo que fa escoltar Antònia Font...)