creuant pensaments

Seria bonic que tothom funcionàs així. Que a vegades bastàs una mirada, una petita rialla, i que els convencionalismes desapareguessin,... Que fossim capaços de dirigir-nos a aquella persona que ens ha rigut i convidar-la a fer un cafè o un passeig (depèn de s'economia de cada un,..) o simplement ser capaços d'iniciar una conversa, segurament seria bastant trivial, però pot ser ens obriria les portes d'una nova i fructífera amistat.

La majoria de vegades quan es creua un pensament fugaç amb algú, no t'el tornes a trobar, i jo em pregunto: què hagués passat si haguessim deixat les bones maneres i els moralismes a casa, i ens haguessim atrevit a donar-li veu a n'aquest pensament? Encara que en sortissim escaldats sa majoria de vegades valdria la pena just per aquelles ocacions en que el pensament és correspost, i pot ser, indagant'hi més, trobariem més idees correspostes. El problema es que si algú fa aquesta mena de coses el tracten d'il·luminat o d'imbècil, tant s'hi val. Aquest tipus de coses passen a les pel·lícules i fins i tot se les titlla d'actes amb un romanticisme extrem, i ens emocionen i ens fan plorar per lo bonic del moment, i ningú tracta d'imbècil al protagonista pel seu atreviment,... No és un poc hipòcrita que ens agradi això a la gran pantalla però que a l'hora de la veritat ho menyspreem?

una nit

Una nit caminant per Ciutat, quan ja ens havien expulsat de la còmoda letàrgia que et proporciona una bona conversa i una botella de ginet amb llimonada, quan el fred ens tallava els llavis, quan la fosca és gran i les llums taronges,... A les hores en que el món disminueix la seva velocitat, quan la gent de seny ja dorm, quan les paraules neixen soles, quan les bones maneres han quedat arraconades, quan les confidències pasturen a lloure,... Davall la llum d'una farola et vas parar i em vas mirar, mai t'havia vist aquesta mirada tan intensa. El posat seriós i una lluïssor als ulls, m'agafares per la cintura i ara jo també et vaig mirar fixament, una lleugera boira ens envoltava, pareixiem trets dels anys 50, era una imatge bonica. Em vas dir: - M'agradaria congelar aquest instant per a sempre, que els teus ulls no deixassin mai de mirar-me, poder tenir-te sempre així, tan aprop.- Amb aquestes paraules em vas desfer, goteta a goteta m'anava convertint en un bassiot fet de desig, plaer i fins i tot pot ser amor. No sabia que dir, la teva mirada em tenia eclipsada, no podia deixar de mirar els teus ulls. En part, també era la por el que em paralitzava. Por a que vindria després, que seria de nosaltres, com ens ho fariem perque això anàs bé. Vaig estar dubtant una bona estona, no sabia si tirar-me cap avant i besar-te o si desfer-me dels teus braços i començar a córrer. Aleshores, de nou la teva veu, ara a cau d'orella : -No planegis- això em donà seguretat, vaig decidir llançar-me i no pensar... només actuar...

pluja en s'estiu

Aquesta xafogor m'ofega, no em deixa dormir, i faig voltes per davall es llençols, embolicant-me amb ells i clar, després tenc encara més calor i m'he de desembolicar, és una feina molt dura això d'intentar adormir-se en s'estiu. Intento imaginar-me en una platja, amb ses ones xocant suaument contra es meus peus i el cel ple d'estels, però no hi ha manera, al meu llit no hi xoquen les ones. Amb aquestes cabòries em quedo en un estat de semi-inconsciència, viatjo entre ones i llençols, estels i moscards que fan bzzzzzzz, fins que una claror s'escola per ses persianes i il.lumina per uns segons la cambra en penombra. És un llamp i va acompanyat del seu tro corresponent. Tot d'una começa a ploure i la brisa mou les fulles dels arbres del carrer. M'encanta es renou de sa pluja, i sobretot s'olor que fa tot després de ploure. Olor a terra banyada, a fulles banyades i a pedra banyada, tot mesclat. M'aixeco del llit i obro ses persianes,miro el carrer solitari i inspiro fortament. Em quedo embadalida mirant com les gotes xoquen enterra i els llamps creuen el cel. Ara l'aire s'ha refrescat bastant i m'entra fred, torno a tancar ses persianes i em fico al llit. Ben tapada amb els llençols conto els segons entre la claror dels llamps i el renou del tro, i així m'adormo dolçament. Somio que estic sota la pluja, mullant-me, l'aigua em regalima per tot arreu i ja res més importa al món, només la pluja.

la dona de les espardenyes

- Coneix algún dentista bo ? - Com ? - Que si el seu dentista és bo? - És un dentista normal, no sé, el de tota la vida. - No em dius la veritat perque no t’agraden les meves dents i em tens mania i si el dentista teu és bo me les arreglará bé a les dents. Aleshores et fotràs!! – ho diu euforicament agresiva. - Perdoni? Però si jo a vostè no l’havia vist mai!! – contesta sorpresa. - Ets dolenta. Oi que si? No ho creu senyor? Per què em mira així? Clar perque a vostè tampoc li agraden les meves dents,… Escolto aquesta conversació esglaiada. Dues senyores majors, una d’elles, tota despentinada i amb espardenyes d’anar per casa incrimina a l’altra perque no li ha dit el nom del seu dentista o alguna cosa així. Conversació sobre dents entre dues desconegudes. Ara ho entenc, la senyora de les espardenyes roses pareix que no hi toca. L’altra senyora, que s’ha assegut davant aquesta primera, per casualitat, no sap on ficar-se, pareix mig-assustada, mig-sorpresa, mig-avergonyida, podriem dir que s’ha convertit en només mitja senyora i que ara mateix voldria desapareixer del mapa, sobretot del punt exacte per on circula aquest autobús. Tots els del voltant observam de reüll la situació i anam fent gestos comprensius a la pobra senyora que l’hi ha tocat la “grossa”. I a jo, que no sóc massa viva, en una d’aquestes mirades de compadiment m’enxampa la senyora de les espardenyes. - Nena!! Quina hora és? - Son les 2 i quart – contesto amb un filet de veu. - Nena !! Que ets tonta ? Vull saber quina hora és! - Les 2 i quaaaaaart – contesto, ara si, amb un crit que fa que tot el personal de dins l’autobús es giri cap a mi. Quina vergonya, d’on cony m’ha sortit aquest broll de veu? Ara pareix que estic més tronada que la senyora de les sabatilles, pot ser si, però no sóc d’aquelles que solen donar la nota en públic, de fet m’agrada molt passar inadvertida, encara que en aquest precís instant ningú ho diria. Ara, fins i tot la senyora de les espardenyes em mira amb cara estranyada, segurament esta pensant “pobre al·lota no hi toca”. Aleshores penso que fa uns minuts jo pensava això mateix d’ella, d’una senyora que surt al carrer amb espardenyes i pregunta a desconeguts sobre els seus odontòlegs preferits,… i ara, aquests mateixos desconeguts la compadeixen a ella per haver demanat l’hora a una desequilibrada mental. Que n’és de prim el límit entre la bogeria i la cordura, realment existeix aquest límit? A partir d’avui he decidit anar a comprar amb les espardenyes, és més cómode.

Viure sense viure

Necessitava un calmant per a calmar tanta tranquil.litat. Aquesta vida plena de monotonia feia que caigués en una crisi nerviosa constant. Pareix contradictori, però era així, la calma li creava nervis. Passava el temps fent el mateix, la mateixa rutina cada dia. Despertador-cafè-feina-dinar-feina-telenotícies-sopar-dormir-despertador. I els diumenges estava tan cansada que ni tenia ànims per fer altra cosa diferent que estar-se asseguda a la butaca esperant que passàs alguna cosa.

Cada dia, al despertar, esperava ansiosa que hi hagués alguna mena de cataclisme al món que provocàs un canvi, una ruptura, un nou començar, però ja cap a l'horabaixa s'adonava que a la seva vida tot seguia igual i els nervis la cremaven per dintre. Fins i tot els atacs d'ansietat esdevengueren rutinaris, a la mateixa hora, els mateixos símptomes, dues pastilles i a dormir. No havia entès que els canvis s'han de buscar, s'han de forçar, que un no es pot passar els dies assegut a una butaca,...

I així passaren els dies, els mesos i els anys, a poc a poc anà desapareguent, no tenia ni records ni plans de futur que la lligassin a aquest món. Tot va anar tan pausat que ni ella mateixa ho va notar. Primer van ser els desconeguts, ella anava pel carrer i ningú la mirava, simplement perque va deixar de ser visible als ulls dels desconeguts. Més tard, van ser els de l'oficina, ningú s'enrecordà d'ella, pot ser estava allà, però no sabien ben be explicar que era aquella presència estranya, ningú podia distingir si era realment una al.lota de carn i ossos o simplement una ombra d'un passat llunyà. Finalment van ser els seus familiars, deixaren de trucar-la perque senzillament perque l'oblidaren.

I quan començà a veure's difuminada als miralls se n'adonà que alguna cosa passava, que cada dia tornava un poc més transparent. Aleshores s'obssessionà, vivia pendent del mirall, per veure que el nivell de transparència anava augmentant. Aquesta obssessió la mantingué allunyada de les crisis nervioses, va començar a ser feliç perque finalment alguna cosa havia passat. I un dia d'estiu de cel lluminós, desaparegué del tot, sense deixar cap emprenta, visqué sense viuré i per això desaparegué silenciosament, sense que ningú tengués un petit record d'ella al seu cor, sense records, sense plans de futur,...