des de Dalt Murada

i he recuperat el meu lloc a Dalt Murada
i aquest sol a la cara
i el darrer blau allà enfora, on s'hi perden els vaixells...
a la meva bossa: un rastre de galetes, un llibre, la cartera sempre buida, les drogues, uns mocadors usats... i recordo que també hi porto la càmera, sense funda perquè l'he perduda... el que ara sé és que la funda també era a la bossa.
i crits i baralles llunyanes
i si em concentro, puc sentir el cruixir dels llenyams dels casalots que hi ha rera meu

cap endavant m'espera un mar sintètic, després un mar de cotxes i la mar, 

la mar, 

el mar,

en tot cas, mar bruta i prostituïda per tots aquests que arriben xerrant llengües estranyes, que només hi fan nit uns dies deixant-nos sols la seva immundícia i emportant-se'n de record un torero amb el que adornar l'estanteria, "tipycal Mallorca" absolutly...

i sento que aquella bandera onejant al capdamunt de l'Almudaina embruta el cel...

i recordo que volia fixar el camí que m'ha duit fins aqui; la fosca dels carrerons estrets i aquella humitat, la Seu amb els seus arcbotants i la llum que et dóna la benvinguda a la placeta de davant

i penso que si sóc capaç de robar un llapis també podria ser capaç de robar una maquineta de fer punta... i cau el sol i no tenc ungles per esmolar el llapis, au-revoir...

intent

Vull que sigui transparent,

i anar surant,

fent camí enmig d'estels caiguts

flotaba en azoteas todo mi deseo'

la mar

volia escriure la mar i allò que em desperta, però les connexions neuronals que s'activen quan els meus ulls contemplen aquesta inmensitat blava, quan em submergeixo en ella per després començar a surar i surar...

i a surar...

... volia escriure la mar i els seus colors però les meves paraules són massa humils per a tal fi, així que...

i el sol que es desfà en mil gotetes quan xoca contra ella

desastre, desordre de pols, los soprano, mocadors, càpsules (de les del temps i de les que no), coses taronges penjant de portes maltancades, tot difuminat per un plàstic líquid, quadre gris-plata, moix negre que em vigila, ordi, civada, herba, posta de sol i regals sense desembolicar, segur que algun àcar gegant s'amaga davall aquest munt de roba, un peu de làmpara, una acumulació de residus o de records o de coses servibles que ara no record quina utilitat tenien, així la meva ment, així el que m'envolta, amen!

Ciutat

Enmig d'un caos de color verd, que si amunt, que si avall, que si aquesta ciutat s'em fa petita però el mar m'hi atrapa, i els carrerons de llum taronja a les fosques nits...

i aquesta sensació de més de mil anys d'antiguitat, de mescla cultural

de gent que ve de terra endins, de mar enllà

i aquest balanceig, aquest surar

aquestes nits sense dormir

aquests dies blau-cel

aquestes matinades veient des de la finestra un sol vermell sortint d'entre la grisor dels edificis

i que algú et desperti perquè vegis aquest espectacle

i m'enfado, però, m'agrada

i beure, mentre passa l'hivern, al voltant d'una taula vella

estaria bé que algú matàs monstres

estaria bé perdre'm, tot i la possibilitat de que m'aferrin un mal d'ull..., ho superaré

i aquest fum dolç

i possible reconciliació amb l'abril d'enguany

Tot hi te cabuda a Ciutat

hivern

Tot és buidor... tot és hivern... Esperant que arribi de nou la calentor del déu Sol i poder fer la fotosíntesi, i així, esdevenir ésser de gestió autònoma.

Presentiment de que a poc a poc aquest hivern va marxant, però, encara és prest, i alerta que no vengui una altra gelada que em glaci per dins, ara que començ a fondre aquesta neu que pareixia perpètua...

Cansada de dur calcetins i no poder caminar descalça...