desastre, desordre de pols, los soprano, mocadors, càpsules (de les del temps i de les que no), coses taronges penjant de portes maltancades, tot difuminat per un plàstic líquid, quadre gris-plata, moix negre que em vigila, ordi, civada, herba, posta de sol i regals sense desembolicar, segur que algun àcar gegant s'amaga davall aquest munt de roba, un peu de làmpara, una acumulació de residus o de records o de coses servibles que ara no record quina utilitat tenien, així la meva ment, així el que m'envolta, amen!

Ciutat

Enmig d'un caos de color verd, que si amunt, que si avall, que si aquesta ciutat s'em fa petita però el mar m'hi atrapa, i els carrerons de llum taronja a les fosques nits...

i aquesta sensació de més de mil anys d'antiguitat, de mescla cultural

de gent que ve de terra endins, de mar enllà

i aquest balanceig, aquest surar

aquestes nits sense dormir

aquests dies blau-cel

aquestes matinades veient des de la finestra un sol vermell sortint d'entre la grisor dels edificis

i que algú et desperti perquè vegis aquest espectacle

i m'enfado, però, m'agrada

i beure, mentre passa l'hivern, al voltant d'una taula vella

estaria bé que algú matàs monstres

estaria bé perdre'm, tot i la possibilitat de que m'aferrin un mal d'ull..., ho superaré

i aquest fum dolç

i possible reconciliació amb l'abril d'enguany

Tot hi te cabuda a Ciutat