dilluns, 17 de gener de 2011

enlairar-se... que els peus s'allunyin del terra, el cos suspès en l'aire mentre el cor batega fort i el cap vola...

i el cap vola, i els pensaments s'expandeixen, les línies rectes es descomponen, menjam amb els dits i les formalitats es fonen dins la boira

la boira, que, en realitat és fum, aroma de fusta d'alzina cremant, de xemeneies que guaiten pels terrats, d'hivern

d'hivern que arriba i ens glaça per fora i ens empeny sota llençols i mantes i abraçades i tacte suau de pell nua, complicitat i confidències i vidres entelats

vidres entelats de tant d'alenar, mentre els rajos d'un sol tímid travessen les persianes

persianes, portes, escudelles, botelles i cossiols, olor de cafè, renou de camions d'escombraries , rapinyades, papallones, gin-tonics...

gin-tonics davall una farola de llum ataronjada, avançant sense ganes, desitjant romandre jove i tastar milions de cossos i beuratges, però sempre aquesta matinada

aquesta matinada i la seva claror esfereïdora, mal de cap, malsons i ombres ens auguren un despertar tristament patètic on l'única solució és una aspirina efervescent i tancam els ulls

tancam els ulls i tot es desdibuixa, horitzó confós, quan volar és la millor opció, enlairar-se

enlairar-se...



dimarts, 26 d’octubre de 2010

des de Dalt Murada

i he recuperat el meu lloc a Dalt Murada
i aquest sol a la cara
i el darrer blau allà enfora, on s'hi perden els vaixells...
a la meva bossa: un rastre de galetes, un llibre, la cartera sempre buida, les drogues, uns mocadors usats... i recordo que també hi porto la càmera, sense funda perquè l'he perduda... el que ara sé és que la funda també era a la bossa.
i crits i baralles llunyanes
i si em concentro, puc sentir el cruixir dels llenyams dels casalots que hi ha rera meu
cap endavant m'espera un mar sintètic, després un mar de cotxes i la mar, 
la mar, 
el mar,
en tot cas, mar bruta i prostituïda per tots aquests que arriben xerrant llengües estranyes, que només hi fan nit uns dies deixant-nos sols la seva immundícia i emportant-se'n de record un torero amb el que adornar l'estanteria, "tipycal Mallorca" absolutly...
i sento que aquella bandera onejant al capdamunt de l'Almudaina embruta el cel...
i recordo que volia fixar el camí que m'ha duit fins aqui; la fosca dels carrerons estrets i aquella humitat, la Seu amb els seus arcbotants i la llum que et dóna la benvinguda a la placeta de davant
i penso que si sóc capaç de robar un llapis també podria ser capaç de robar una maquineta de fer punta... i cau el sol i no tenc ungles per esmolar el llapis, au-revoir...



dilluns, 19 de juliol de 2010

flotaba en azoteas todo mi deseo'

dijous, 8 de juliol de 2010

la mar

volia escriure la mar i allò que em desperta, però les connexions neuronals que s'activen quan els meus ulls contemplen aquesta inmensitat blava, quan em submergeixo en ella per després començar a surar i surar...
i a surar...
... volia escriure la mar i els seus colors però les meves paraules són massa humils per a tal fi, així que...

dimarts, 23 de març de 2010

desastre, desordre de pols, los soprano, mocadors, càpsules (de les del temps i de les que no), coses taronges penjant de portes maltancades, tot difuminat per un plàstic líquid, quadre gris-plata, moix negre que em vigila, ordi, civada, herba, posta de sol i regals sense desembolicar, segur que algun àcar gegant s'amaga davall aquest munt de roba, un peu de làmpara, una acumulació de residus o de records o de coses servibles que ara no record quina utilitat tenien, així la meva ment, així el que m'envolta, amen!

diumenge, 7 de març de 2010

Ciutat

Enmig d'un caos de color verd, que si amunt, que si avall, que si aquesta ciutat s'em fa petita però el mar m'hi atrapa, i els carrerons de llum taronja a les fosques nits...

i aquesta sensació de més de mil anys d'antiguitat, de mescla cultural

de gent que ve de terra endins, de mar enllà

i aquest balanceig, aquest surar

aquestes nits sense dormir

aquests dies blau-cel

aquestes matinades veient des de la finestra un sol vermell sortint d'entre la grisor dels edificis

i que algú et desperti perquè vegis aquest espectacle

i m'enfado, però, m'agrada

i beure, mentre passa l'hivern, al voltant d'una taula vella

estaria bé que algú matàs monstres

estaria bé perdre'm, tot i la possibilitat de que m'aferrin un mal d'ull..., ho superaré

i aquest fum dolç

i possible reconciliació amb l'abril d'enguany

Tot hi te cabuda a Ciutat

dissabte, 13 de febrer de 2010

hivern

Tot és buidor... tot és hivern... Esperant que arribi de nou la calentor del déu Sol i poder fer la fotosíntesi, i així, esdevenir ésser de gestió autònoma.
Presentiment de que a poc a poc aquest hivern va marxant, però, encara és prest, i alerta que no vengui una altra gelada que em glaci per dins, ara que començ a fondre aquesta neu que pareixia perpètua...
Cansada de dur calcetins i no poder caminar descalça...

divendres, 13 de novembre de 2009

Are you sceptic?

Llàstima que aquella innocència hagi quedat pels esbarzers del camí... que les coses repetides ja no causin la mateixa emoció que aquella primera vegada... segurament, la dolçor de les móres s'ha intensificat, però,
hem conegut les espines...
aquestes maleïdes
que ens han esgarrinxat la pell, traient-l'hi la lluminositat i la puresa... que han provocat que ara tot sigui call, una closca... on entrar-hi és més difícil... i pot ser també, sortir-hi...
(Ara tot s'ha d'analitzar, s'ha de jutjar minuciosament i... llançar-se... costa més)

dimarts, 3 de novembre de 2009

de com el caos

Ara silenci, ara insomni...
El caos és aquí, sempre hi ha estat. Deixo que, lentament, es vagi filtrant pels meus porus i que gota a gota s'afegeixi al meu torrent sanguini... des d'aquí, via lliure cap al cervell on es mescla i desmescla amb les meves connexions neuronals...
Ara silenci, ara pensaments desordenats...
No vull The end de pel·lícula, no vull llàgrimes de felicitat, o de pena, quan es tanca el teló, ni llums brillants augurant una pèssima segona part... No vull pensar correctament, vull equivocar-me raonant de cap per avall, no vull un final previst. Com un moviment caòtic, que per molt que el punt d'inici sigui sempre el mateix, mai seguirà el mateix camí. Vull ser funció d'un instant del temps i d'aquell espai on reposen suara els meus peus...
Ara silenci, ara caos...
Com ser caos i què res torni al punt inicial? Com ser caos i que el món deixi de girar? Que s'aturi per a mi..., i, després, segueixi el meu propi compàs inventat, totalment arritmic perque no tenc gens d'oïda musical...

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Per moltes connexions, neuronals o no, que es fan i es desfàn,
a lloure...,
com qui no vol la cosa...
n'hi ha d'altres que segueixen un certa tendència a enfortir-se, a fer-se cada dia més gruixudes per no decaure mai... Com un riu que, en el seu naixement és intermitent i a poc a poc, va augmentant el seu volum, i, el que era una carrera estrepitosa passa a ser una cosa planera, calmada, serena... Aquest tipus de connexions són cordes potents per aferrar-se quan hi ha temporal, són el llaç que ferma la capsa d'un regal o bé la corda d'un gronxador... en fi, són un petit tresor enmig de tanta neurona podrida i ones electromagnètiques.
(pot ser sí, a vegades valen més les paraules que les imatges... però una abraçada sempre ho venç tot)

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Quan ja és ben hora de tancar una porta amb pany i clau, però ho allargues per tot el que va ser i ja no és...
Quan, així, de cop, s'et trenca alguna connexió neuronal..., i es talla aquell lligam per sempre, no hi ha volta enrere, ja no val la pena...
Quan, com qui no vol la cosa..., passejant i enmig d'altres històries, aquella clau cau al fems... i penses, hauria de sentir, almenys, ràbia... però ni això sents...
Quan decideixes que el millor és una finestra, per on la claror sempre hi entra, encara que sigui per una petita escletxa...
Quan tens clar que sempre és més difícil entrar o sortir per una finestra, hi ha el risc de que es trobi ben amunt i caiguis per avall, per avall... però a la vegada, et dóna l'oportunitat de poder estendre les ales i volar

i volar.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Motius per signar una treva amb la tardor

El groc i marró de les fulles a les vinyes...
Les nits més llargues... El cel després de la pluja
Els esclatasangs
L'adéu a l'overbooking de turistes que passegen per Ciutat
Els llamps
La mar enfuriosida atacant amb les seves ones
Caragol treu banya
El roig de les fulles d'alguns arbres
Les torrades a sa Serra...
Sa camilla... i el fred quan treus les mans defora...
L'olor de bunyols i castanyes torrades
El reflexe dels edificis dins els bassiots...
La llum ataronjada de les faroles caient damunt una estora de fulles
El reflexe daurat del Sol al mar...
Fer una birra als refugis coneguts... i als que encara hem de descobrir... El renou del vent llunyà
Els vidres tacats de gotes de pluja...

divendres, 2 d’octubre de 2009

Circ!!! Circ... tigres blancs en un circ... i la llibertat? jo no la veig enlloc... pot ser, el que jo entenc per llibertat... no es el mateix que entenen el tigres... aah no! que als tigres, en un circ, no els deuen deixar pensar gaire... així idò, sense dret a pensar, ni dret a decidir on anar, ni tal sols poder triar a quin nin del públic li peguen mossegada... es poden sentir lliures?

dijous, 1 d’octubre de 2009

La tardor va arribar fa uns dies, però, com que sempre vaig amb retard... avui m'ha arribat la tardor, no pot ser... ja??
I l'estiu on ha anat a parar?
La pluja d'aquests dies se l'ha emportat i amb ell, també els gelats, es paperí de ses verbenes, es peus plens d'arena i es sol cremant a la cara...
ha estat un cop dur...
com una estella de gel clavada al cor...
sensació d'ofegament...
i com sempre, aquella necessitat imperiosa de fugir, d'escapar...
i ara, no puc...
Però, com que sempre hi ha, almenys, un camí alternatiu, he canviat quatre colorins i ara amb el craash d'una botella cava que s'estavella contra això es pot declarar re-ignaugurada/re-inventada aquesta història

diumenge, 10 de maig de 2009

adesso non pensare è la scelta giusta...
adesso bisogna aprire gli occhi e guardare e guardare ...
simplemente guardare....
...guardare questa isola
... affinche rimanga sempre nella mia memoria

dilluns, 29 de desembre de 2008

divendres, 19 de desembre de 2008

Benvingut Sol, ja feia dies inmensament llargs que no ens veiem esper que ara et quedis entre nosaltres una estona no ens facis sa putada de mostrar només uns tímids raigs i partir de nou i que no tornin els núvols que no torni el fred i la neu necessit fer la fotosíntesi llargament, autotrofia per a pensar... no t'en vagis eh!

divendres, 14 de novembre de 2008

sense que res

Necessit vomitar literàriament una mica, perquè és vera això de ..."és només quan sóc una piltrafa que m'escric i me dibuix"...
Necessit dir que és poc important tot allò que és rellevant, perquè la rellevància és una cosa totalment subjectiva i depèn íntima i únicament del que sent un cada vegada que alena. El meu alenar sol ser una cosa constant, però de tant en tant, canvia de ritme, es fa més lent, més pausat, i el mar m'envolta,... en canvi, altres vegades agafa un ritme frenètic (que no freàtic) i la mar m'ofega i m'arrossega cap a la profunditat més inmensa on ja no hi arriba la llum, i la foscor plena de bioluminiscència em desconcerta. I ja estic perduda, perdurant i surant en aquesta espècie de limbe, sense que res s'aclareixi, sense que res es destil.li al meu cervell, sense cap exacta sensació.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Efímer, _____com la bellesa de veure un globus que s'enlaira ______i es perd en la fosca i freda nit ______________________una petita flama que s'acaba fonent amb l'espai infinit ____________________un poc de llum i calentor per a un lloc tan i tan inmensament fred... o fredament inmens?

divendres, 10 d’octubre de 2008

divendres, 19 de setembre de 2008

y en el cielo no se escuche otra cosa que rayos y centellas...

diumenge, 7 de setembre de 2008

dimarts, 2 de setembre de 2008

divendres, 15 d’agost de 2008

in memoriam

...........................................................................ad infinitum...

dijous, 14 d’agost de 2008

encerts i errors

Què ho condiciona tot? Els moments rodons? els mals aires? els aires a menys de 24ºC? Tot creix i descreix, i es fa petitó com per a portar-ho dins una butxaqueta aprop del cor..., o torna gran grandiós i ens ho hem de carregar a l'esquena amb un descomunal esforç..., també hi ha coses d'aquestes de mida mitjana..., que segons com les col·loquis dins la butxaca dels pantalons estaràs còmode i segons com, t'els foradaràn i les perdràs dins l'infinit per sempre més. De fet, la incertesa de les coses és el que ens fa caminar en algun sentit. Si tot estàs fixat, jo, personalment, m'asseuria a fer un mai a la vorereta del camí i au a no-gaudir d'una merda d'espectacle perquè és in-sorprenent, que ja el sé joer, ja em venia així de fàbrica...
.
Cavil·lant aquestes coses, una se n'adona de que el camí no sempre ha estat l'adequat, i per això he hagut de canviar de direcció travessant el sembrat i els camps d'abatzers (...clavant-me mores i menjant espines...). I no sempre el que pareixia correcte ho ha estat, i què collons significa correcte? Si mateix, els encerts són momentanis i subjectius, els errors també, però són un poc més perdurables. En el meu cas, els encerts són més bé casuals i/o ocasionals, en canvi, els meus errors solen ser malaltíssament redundants. Per tot plegat, el millor és ser un cúmul d'encerts i errors aleatòriament entortolligats que em permeten anar-me fent i desfent i adaptar-me a qualsevol butxaca, (sempre que jo tengui ganes de ser-hi dins aquella butxaca...) i anar fent camí pel costat del no-camí, que sempre és més tort però em permet gaudir més de tot aquest espectacle.

divendres, 1 d’agost de 2008

Obres

Estic en obres, . primer enderrocament total d'aquesta merda de regnat, la millor opció serà dinamita (així és més escandalós) tot i que l'oscil·lació d'una bolla enorme carregant-se les parets també és una visió que m'atrau. . després us convid a jugar amb les runes, ens enfilam damunt els caramulls de maons destrossats i recopil·lam rajoles de tota mena per a fer un mosaic, enmig de tanta merda ens punxam amb claus oxidats,però, dóna igual perquè ens hem posat l'antitetànica i la vacuna de la ràbia (per si de cas...) . Quan ja estigui tot fet pols, el millor que es pot fer és deixar que la natura segueixi el seu curs, que tot s'ompli de rates i altres oportunistes. Que la flora s'instal·li a lloure, així les seves arrels aniram convertint el que era ciment en terra i un jardi descontrolat sorgeixi de les meves runes. I que la pluja ho regui tot. Hauran de passar anys i panys per a que les alzines gegantines facin ombra allà on era el menjador i un petit lledoner s'instal·li al rebedor, tant s'hi val, no tenc pressa, ni res a guanyar ni res a perdre. . I així, una vegada esmicolats tots els vestigis de la meva presència podré colonitzar de nou aquest espai que es troba al mateix lloc però no és ni d'aprop el mateix. Construiré una cabana de palla, o de fusta o del que tingui més a mà i així, ale, make-it-yourself un nou racó per a passar-hi el temps i les curolles. . Tot fins que una bufada de vent ho torni a girar cap per avall i m'hagi de tornar a hipotecar per a "redecorar mi vida" i fer obres de bell nou.

dimecres, 25 de juny de 2008

després de pensar molt i encara més... . . . . . ja puc dir.... . . . . . . ..................SERRADO POR VACASSIONES.................. . . . (ens veim de verbenes i a ca una puta sa bixicleta!!).

divendres, 13 de juny de 2008

....................................loading................................................................................................................................................................................................................................................................................................loading...........................................................................................................................................................loading....................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................loading..........................................................................................................................................................................loading............................................................................................................................................................................................................................................................................................loading................................................................................................................................................................................................................................loading................................................................................................................................loading.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................and..............................................................................................................loading

dijous, 12 de juny de 2008

insert coin...

insert more coins... . This machine is temporarily out of service, forgive the inconveniences...

dilluns, 2 de juny de 2008

Are they the same thing?


..................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................... Welcometothejungle

dissabte, 31 de maig de 2008

.........avui



.

.

.

.........................

...........................................................................................................................................................

jungla................


dimecres, 28 de maig de 2008

colors d'estiu

Groc de polo de llimona, fresquet, a sa terrassa d'es Pda'l.
Verd-festuc de l'ombra dels arbres de sa plaça.
Plata del mar a mitjan horabaixa.
Negre de la nit estelada quan anam de verbena.
Roig-ataronjat del Sol quan surt quan tornam de verbena.
Turquesa del mar dels diumenges quan hi anam a surar.
Blanc dels lliris marins arran de la platja.
Gris de les roques que es transparenten des de dins s'aigua.
Verd-persiana de la sesta a la penombra.
Vermell de les mil síndries i 500mil fraules que em menjaria.
Blau-plàstic dels poalets per fer castells d'arena.
Groc-bombeta de les que encenen per les festes dels pobles.
Blanc-ventós del paperí que es remena penjat per les places.
Arenós de les meves avarques que m'acompanyen nit i dia.

diumenge, 18 de maig de 2008

Fragments d'una illa petitona

Pau, serenor, llum grogosa, mar infinit, el far,...
la calma,
les ones vistes des de dins d'un torrent,
l'aire de damunt el penya-segat,
l'aire empenyent les ones cap al penya-segat
i l'aire que mancava quan pujavem pel penya segat,...
Els 2,5 que van resultar ser 12,5, i els flamencs
La sal, els Limonium i l'olor a curry d'Helichrysum ,...
Les rialles i els dois i les brolles i les timonedes i les màquies
I la mar de nit
I dins la mar, les mil agulles de gel que es clavaven per tot el cos
L'alien del blue bar
La sesta a mitja tarda sentint les ones
S'uno i el prohibit paraules malsonants...
El parèntesi de la realitat
El ratolinet petitó que va sortir de davall una pedra
I com no, les sargantanes, a milers, amb el seu color verd-blavós prenent el Sol
La llum del far competint amb la de la Lluna
El soroll i el silenci,...
En fi, maig a Formentera

dilluns, 12 de maig de 2008

Crec que la pluja d'aquests dies se n'ha enduit totes les coses i les ha mesclades i embullades i per això ara els arbres són lilosos i les formes del futur es dibuixen i desdibuixen en qüestió de mil·lisegons creant així una còmoda incertesa que em fa avançar a empentes: ara sí, ara no, ara a peu coix, ara plou, ara blanc infinit. I aquesta relativitat del temps, que no para de voltar les cantonades d'un rellotge quadrat. I aquest temps que no para de voltar i voltar sempre seguint un mateix eix, sempre repetint pautes, que dins la seva igualtat són diferents degut a la relativitat del pas del temps. I tornam a cometre els mateixos errors dia rere dia, però els errors d'avui tan similars als d'ahir, no són exactament els d'ahir, són pitjors pel simple fet de que hauriem de fer millor una cosa repetida i hi tornam a caure per això són pitjors. En canvi, les coses ben fetes, quan es repeteixen no milloren així com els erros empitjoren. Supòs que aquest és el problema, per això avançar és una tasca sumament complicada (ara sí, ara no, ara a peu coix, ara plou, ara blanc infinit o blau cel) i mai de la vida en línia recta. Però sempre és més fàcil culpar a la pluja, i les seves incidències que tot ho distorsionen, dels nostres entrebancs que ens fan caminar a empentes, mai de la vida en línia recta.
.
.
De totes maneres, la predictibilitat d'una línia recta fa que aquesta perdi tot el seu atractiu.

dimarts, 29 d’abril de 2008

L'albada ens sorprendrà beguts i amb els peus remulls d'arena i mar. Voliem que aquesta nit no acabàs mai, que s'allargàs fins a l'infinit. Però ara, un Sol tímid guaitant per Llevant ens recorda lo patètic de les nostres vides, que hem caigut dins la roda de la rutina , que no hi camí, que tot estava per fer, i ara que ja està fet, ens adonam de que no és el que voliem fer. I ja fa anys i panys que estam aqui ancorats, sempre beguts, sempre veient sortir el Sol a la mateixa maleïda platja. Sense coratge per avançar, i amb por a retrocedir. I llançam amb ràbia la botella buida a l'aigua, com si fossim nàufrags desesperats, pot ser més enllà trobarem resposta. Resposta a què? a una merda de botella buida? ens hem oblidat de ficar-hi els somnis i les il·lusions... Fins i tot ens hem oblidat de posar-li el tap, i ara s'enfonsa dins la mar fosca fent glup glup. . I sense forces, ni ganes, ni res, ens ficarem al llit, i malsomiarem, deixant la nostra maleïda platja a lloure. I aquesta serà ocupada per protectors solars i altres llengües i altres manies que venen a fer un hipotètic paradís de la nostra maleïda platja. Però com tot paradís es corromp ens el deixaran fet un contenidor de plàstics i matalassos pinxats que aniran a fer companyia a totes ses putes botelles d'alcohol que hi hem anat llançant amb ràbia cada nit. . I de res servirà tot i tot servirà per a res, ses estones imaginades seran més reals que mai perquè la realitat és una bimbolla que s'infla i es desinfla segons les ganes que tenim de creure en ella. Els colors es mesclaran, ja no hi veurem correctament, ens tornarem daltònics i el blanc de la nostra maleïda platja es farà infinit, aleshores, beurem per a recordar els colors, per a que tot torni a ser com era, per a seguir llançant botelles i no trobar resposta, per a seguir amb ses mateixes curolles, per a poder seguir amb la mateixa inèrcia de sempre...

diumenge, 20 d’abril de 2008

puta merda mes d'abril,... . esperem que, almenys, el vent d'aquest mes s'ho emporti tot, que tot voli pels aires i ja no quedi res més que el blau del cel, . i que, abril desaparegui de les nostres vides com un ocell que s'allunya en la seva migració, i que, quan torna ja no és el mateix, ha passat un any i això es nota a les seves malferides plomes... .

dimecres, 9 d’abril de 2008

com mirar-se en un mirall

He entrat accidentalment, perque tenia temps, perque no m'agrada esperar, perque se m'ha creuat la porta al bell mig del meu camí, perque havia de passar,... perque just ahir en vam xerrar i allà damunt la taula aquell ull que em mirava i m'ha recordat un munt a uns ulls que vaig deixar pintats en una paret, quina llàstima que les parets no es puguin aplegar i ficar dins sa maleta, i res que tenia sa sort de dur peles damunt, i me l'he comprat i ha estat bollint dins sa bossa tot el dia, esperant que arribàs l'estona del tren per a ser obert. I a la fi ha arribat s'horabaixando i he pujat al tren i he fet com sempre abans de començar un llibre... ensumar-ne les pàgines, mirar qui ha dissenyat la portada, si té dedicatòria,... M'agrada que abans dels capítols posin alguna frase, i aquesta primera no m'ha decepcionat, directament de la publicitat a la lírica... Després ha estat com una entrada dins de les meves pròpies entranyes, era com si llegís alguna cosa que havia escrit jo mateixa però sense escriure-la, uns sentiments pareguts als que sento, als que he sentit i als que sentiré, allò eren unes sabates lo meu és un puto llibre de pensaments però vé a ser el mateix, tot hormona que pareixia que havia desaparegut i hi és i no vull que hi sigui, i tot lo que estava allà escrit en aquelles primeres fulles, tot ho he pensat jo i ara ho veig aqui i m'ha paregut fantàstic que això fos una espècie de mirall de mi, per molt irreal que pugui parèixer.

dilluns, 7 d’abril de 2008

aprendre a badallar sense que t'entrin mosques dins sa boca

Una finestra oberta a l'infinit per on hi poden entrar tots els núvols i fer boira dins l'habitació, i tot ple d'humitat i fred, moltissim de fred, i les dents no paren de tremolar i tot es queda banyat. I fred i congelat com un pollet que encara no li han sortit ses plomes, t'en vas, camines pel carrer, i el sol del cel blau t'eixuga la roba, et mescles amb el blanc dels llençols estesos i la seva olor t'omple la buidor que duies dins. I tot brilla més, com si es tractàs d'un món nou de trinca, acabat d'estrenar... Et sents com un nin amb sabates noves, comences a córrer carrer avall fins que ja no pots més i t'estampes de ple contra terra i rodoles uns metres per damunt s'asfalt calent, ja no pots més i t'esclates de riure fins que sa panxa et fa moltissim de mal de tant jajaja i jajaja, però què més dóna? és felicitat pura i dura el que et surt de ses entranyes i t'entrren ganes de ser un ca que es passa els dies tirat davall l'ombra d'un ametller, on el més important és aprendre a badallar sense que t'entrin mosques dins sa boca.
.
Supòs que mai-filosofada sobre les virtuts dels cans que viuen davall els ametllers...

divendres, 4 d’abril de 2008

vomitada de pensaments

Pens en negociar una derrota... pens en una platja molt enfora... I aquesta derrota em fa mal, el meu orgull em cega i no em deixa parar de lluitar, però ara se n'ha anat a la merda es puto orgull i m'he rebaixat infinitament i no ha servit de res. I és que el millor de tot es desaparèixer del mapa, anar a Dubrovnick a viure a un illot perdut i no saber res de ningú i que ningú sàpiga res de mi, i així poder pensar més estona en la platja que en rendir-me, i començar a pensar en croata que igual aquesta gent no es menja tant sa bolla, o se la menja de manera diferent i ja m'aniria bé. I en s'estiu montaré sa vivenda davall un parell de garrovers i me faré un poc salvatge i un poc més intractable i ja ho veurem, a verlas caer i a ca una puta tot,ale!!
.
.
Es fa un alè molt gran quan es vomiten els pensaments de carrerilla... després penses joer, vaja coses xungues que he publicat, però una vegada pitjat es botó no hi ha marxa enerera, perque tot flueix i tot continua i s'ha de mirar endavant i lluitar per a que l'endavant sigui una passada i així l'enrere no faci tant de mal. I aquest caos que és tot té dues solucions, evolucionar en més caòtic o tornar a l'equilibri, però que una cosa viva estigui en equilibri energètic només significa que és morta, així que au a lluitar per allunayar-nos de l'equilibri i de l'estabilitat. Que l'estabilitat pot parèixer magnífica, a mi m'ho pareix, però també me n'he adonat que per a estar estable he de sacrificar una part del meu jo i no hi estic disposta ara per ara, així que au a estimar-me a mi i al meu caoticisme. I au, pus, c'est fini aquesta gran palla mental...

dimarts, 1 d’abril de 2008

com invertir 50 cèntims?

Ho vaig trobar entranyable, segurament ho feia només per simple marketing, però a mi em va arribar a tocar la fibra, i hi vaig caure... I allà estava, al bell mig de la Gran Via, un homenet assegut, escrivint, amb un cartellet absurd en aquest món tan materialista... "Regal poesia per la voluntat" Qui vol un poema? Un poema anònim sense cap tipus de referent... Però, també és cert que això de regalar poesia per la voluntat dota al poema en si, per dolent que sigui, d'un entorn líric inigualable. El compres i et sents feliç, perque et sents formant part de les rimes. Simplement és un oasi de romanticisme dins una gran ciutat, és una d'aquestes petites coses que t'apropen als llocs, que els fan més humans, per això crec que van ser els 50 cèntims més ben invertits de l'any.

dimecres, 19 de març de 2008

.

ara ja només ens queda dir... Que tinguem sort, i que trobem tot el que ens va mancar ahir... .

diumenge, 16 de març de 2008

Sopar dels de sempre

Bon dia cada dia!!
Les campanes del Ram m'han tret de la incòmoda son que et proporciona un llit que no és el teu. El cap rodant i rodant i encara no s'ha aturat em recorda que ahir vaig beure però no en sabria dir la quantitat.
Va ser un horabaixa-nit molt xula, no acostum a xerrar de coses tan reals i físiques, però avui en tenia ganes, tenia ganes de dir als que hi ereu que moltes gràcies, que ja feia estona que ens feia falta un sopar com aquest, a poc a poc i de bon rotllo, xerrades i rialles (i per lo vist alguna discussió també, però jo no me vaig enterar...). A s'hora de sopar, la meitat anavem tocades i en sé d'una que ja no hi va arribar... jajajaja però t'estimam igual !! Crec que me va agradar tant, pel fet de que no va tenir res d'especial, va ser un sopar com els de sempre... Com els de sempre, però que cada vegada són mes escassos, pot ser per això els aprecio més.

dimarts, 4 de març de 2008

Orient

Olor a murta, el sol a la cara i el silenci,
el meu banc de pedra i la font que brolla.
El sol a la cara i les ganes de tenir un llapis per a poder escriure tot el que em passa pel cap.
El silenci enmig d'una multitud.
L'olor a murta, que em transporta a la meva illa.
L'acollidora duresa del meu banc de pedra, que sempre està allà buit, esperant-me.
L'aigua que brolla de la font com la pluja cau dels núvols, no puc imaginar-me soroll millor.
El meu racó, enmig d'un món enorme trob la pau en un banc, necessit passar-hi estona, necessit oblidar que algú està en deute amb mi...
Necessit retrobar-me amb mi mateixa, prendre decisions, desaclarir idees, imaginar-me milers de móns diferents, estimar-me un poquet,... No tots els llocs són bons per això, hi ha llocs que no em deixen respirar tranquila, hi ha llocs que m'oprimeixen i no puc alliberar-me a volar, no és el cas d'Orient. Un petit desert dins tant i tant d'oasi, on recalar-hi i no compartir l'espai amb ningú pus, perque la gent fuig dels deserts...

dissabte, 23 de febrer de 2008

febrer

El temps passa aviat, passa ben ràpidament justament quan volem gaudir de tot el contrari, quan volem que la lentitud domini els nostres actes per així aprofitar al 100% cada goteta de l'acció que vivim. I en canvi, els mil·lisegons es converteixen en hores quan la impaciència ens corromp. Encara falta un munter, i quan per fi hi arribam, en un tres i no res tot desapareix, tot passa.
Ara ho hem simplificat, ara tot es redueix en un mes de febrer, 28 dies o pot ser 29, o pot ser 3. Falta un mes de febrer, que literalment s'escapa d'aqui pocs dies, però per a mi encara queda un mes gairebé sense estrenar. Un mes de febrer que serà llarg, i fred, però em refugiaré davall muntanyes de mantes. Un mes de febrer que vull que sigui un sospir, que vull que sigui la calma abans de la tempesta, i que milers d'estels m'il·luminin aquest febrer. Aquest febrer quan ja no és febrer...

dimarts, 12 de febrer de 2008

Oda dramàtica a la cullereta de cafè xDDDD

La monotonia de la cullereta de cafè, cada dia remenant únicament cafè, com a molt, algunes vegades obtè la dolçor d'un poc de sucre o la menys dolçor artificial de la sacarina, o la blancura d'un poc de llet. I, només pot arreplegar una ínfima misèria de dolça il·lusió transitòria a la seva falda per a després llançar-la a un líquid fumejant, negre com la boca del llop. Sense parlar del que deu marejar això de voltar i voltar...
.
Vaja putada néixer cullereta de cafè.
.
Vaja putada ajuntar-se cada dia amb l'amargor.
.
Vaja putada haver de ser sempre l'acompanyant d'unes tassetes que pareixen més de joguina que altra cosa.
.
Vaja putada ser cullereta de cafè cada dia, per sempre i cada dia cullereta de cafè.
.
.
.
...i la cullereta sospira "de major vull ser una pala excavadora", ...(pobre ingènua)

dissabte, 9 de febrer de 2008

...i...

Estaria bé comprar una hamaca, per a penjar-la entre dos arbres, per a tombar-s'hi en haver dinat i fer horeta, per a despertar a mitjan horabaixa quan el sol ja no molesta, perque sempre és en s'estiu. Ens despertam i tu t'enfiles damunt un arbre i menjes cireres que vas agafant d'una branca, són dolces i no estàn esquitxades, res està esquitxat. I ses formigues s'enfilen pels teus peus, i te piquen i i te fan pessigolles, i les esclafes amb els dits de s'altre peu. I decideixes que n'estàs fart de formigues i baixes i vas a obrir s'aspersor i ara tot és aigua, tot s'ompli de gotes microscòpiques i surten ses tortugues per a beure. I ses campanes sonen ben enfora, i els llençols estesos es mouen amb es vent, són blancs. I duc una síndria però mentre camin m'enganx amb sa manguera i me cau en terra i fa cloc i es romp en tres trossos, i pens ara ja no caldrà xapar-la, una feina menys. I me pos a recollir els trossos, i tenc els peus bruts de síndria i d'aigua i de verdesca. I tu t'enrius i mentres rius em cau damunt un poal d'aigua, mir cap amunt i no veig res i devia ser una mopi, perque sinó no ho entenc,... I vaja dia més travat, entre síndria i poal d'aigua, però m'enric perque m'enrecord que és en s'estiu i es dia s'allarga. I la nit arribarà i la lluna ens trobarà pujats damunt sa taula perque s'ha fos sa bombeta, en tenim una de baix consum però no s'ajusta a sa rosca, i ara no tendrem llum, idò haurem de posar espelmes. I ara, s'olor de cera es mescla amb sa de coca amb trampó i amb sa de síndria rompuda en tres trossos. I t'has empatxat de cireres i jo m'he xopada i sa bombeta s'ha fus i sa coca era cremada i sa síndria rompuda. (...lo que fa escoltar Antònia Font...)

divendres, 25 de gener de 2008

creuant pensaments

Seria bonic que tothom funcionàs així. Que a vegades bastàs una mirada, una petita rialla, i que els convencionalismes desapareguessin,... Que fossim capaços de dirigir-nos a aquella persona que ens ha rigut i convidar-la a fer un cafè o un passeig (depèn de s'economia de cada un,..) o simplement ser capaços d'iniciar una conversa, segurament seria bastant trivial, però pot ser ens obriria les portes d'una nova i fructífera amistat.
La majoria de vegades quan es creua un pensament fugaç amb algú, no t'el tornes a trobar, i jo em pregunto: què hagués passat si haguessim deixat les bones maneres i els moralismes a casa, i ens haguessim atrevit a donar-li veu a n'aquest pensament? Encara que en sortissim escaldats sa majoria de vegades valdria la pena just per aquelles ocacions en que el pensament és correspost, i pot ser, indagant'hi més, trobariem més idees correspostes. El problema es que si algú fa aquesta mena de coses el tracten d'il·luminat o d'imbècil, tant s'hi val. Aquest tipus de coses passen a les pel·lícules i fins i tot se les titlla d'actes amb un romanticisme extrem, i ens emocionen i ens fan plorar per lo bonic del moment, i ningú tracta d'imbècil al protagonista pel seu atreviment,... No és un poc hipòcrita que ens agradi això a la gran pantalla però que a l'hora de la veritat ho menyspreem?

dijous, 17 de gener de 2008

una nit

Una nit caminant per Ciutat, quan ja ens havien expulsat de la còmoda letàrgia que et proporciona una bona conversa i una botella de ginet amb llimonada, quan el fred ens tallava els llavis, quan la fosca és gran i les llums taronges,... A les hores en que el món disminueix la seva velocitat, quan la gent de seny ja dorm, quan les paraules neixen soles, quan les bones maneres han quedat arraconades, quan les confidències pasturen a lloure,... Davall la llum d'una farola et vas parar i em vas mirar, mai t'havia vist aquesta mirada tan intensa. El posat seriós i una lluïssor als ulls, m'agafares per la cintura i ara jo també et vaig mirar fixament, una lleugera boira ens envoltava, pareixiem trets dels anys 50, era una imatge bonica. Em vas dir: - M'agradaria congelar aquest instant per a sempre, que els teus ulls no deixassin mai de mirar-me, poder tenir-te sempre així, tan aprop.- Amb aquestes paraules em vas desfer, goteta a goteta m'anava convertint en un bassiot fet de desig, plaer i fins i tot pot ser amor. No sabia que dir, la teva mirada em tenia eclipsada, no podia deixar de mirar els teus ulls. En part, també era la por el que em paralitzava. Por a que vindria després, que seria de nosaltres, com ens ho fariem perque això anàs bé. Vaig estar dubtant una bona estona, no sabia si tirar-me cap avant i besar-te o si desfer-me dels teus braços i començar a córrer. Aleshores, de nou la teva veu, ara a cau d'orella : -No planegis- això em donà seguretat, vaig decidir llançar-me i no pensar... només actuar...

dilluns, 7 de gener de 2008

pluja en s'estiu

Aquesta xafogor m'ofega, no em deixa dormir, i faig voltes per davall es llençols, embolicant-me amb ells i clar, després tenc encara més calor i m'he de desembolicar, és una feina molt dura això d'intentar adormir-se en s'estiu. Intento imaginar-me en una platja, amb ses ones xocant suaument contra es meus peus i el cel ple d'estels, però no hi ha manera, al meu llit no hi xoquen les ones. Amb aquestes cabòries em quedo en un estat de semi-inconsciència, viatjo entre ones i llençols, estels i moscards que fan bzzzzzzz, fins que una claror s'escola per ses persianes i il.lumina per uns segons la cambra en penombra. És un llamp i va acompanyat del seu tro corresponent. Tot d'una começa a ploure i la brisa mou les fulles dels arbres del carrer. M'encanta es renou de sa pluja, i sobretot s'olor que fa tot després de ploure. Olor a terra banyada, a fulles banyades i a pedra banyada, tot mesclat. M'aixeco del llit i obro ses persianes,miro el carrer solitari i inspiro fortament. Em quedo embadalida mirant com les gotes xoquen enterra i els llamps creuen el cel. Ara l'aire s'ha refrescat bastant i m'entra fred, torno a tancar ses persianes i em fico al llit. Ben tapada amb els llençols conto els segons entre la claror dels llamps i el renou del tro, i així m'adormo dolçament. Somio que estic sota la pluja, mullant-me, l'aigua em regalima per tot arreu i ja res més importa al món, només la pluja.

diumenge, 6 de gener de 2008

la dona de les espardenyes

- Coneix algún dentista bo ? - Com ? - Que si el seu dentista és bo? - És un dentista normal, no sé, el de tota la vida. - No em dius la veritat perque no t’agraden les meves dents i em tens mania i si el dentista teu és bo me les arreglará bé a les dents. Aleshores et fotràs!! – ho diu euforicament agresiva. - Perdoni? Però si jo a vostè no l’havia vist mai!! – contesta sorpresa. - Ets dolenta. Oi que si? No ho creu senyor? Per què em mira així? Clar perque a vostè tampoc li agraden les meves dents,… Escolto aquesta conversació esglaiada. Dues senyores majors, una d’elles, tota despentinada i amb espardenyes d’anar per casa incrimina a l’altra perque no li ha dit el nom del seu dentista o alguna cosa així. Conversació sobre dents entre dues desconegudes. Ara ho entenc, la senyora de les espardenyes roses pareix que no hi toca. L’altra senyora, que s’ha assegut davant aquesta primera, per casualitat, no sap on ficar-se, pareix mig-assustada, mig-sorpresa, mig-avergonyida, podriem dir que s’ha convertit en només mitja senyora i que ara mateix voldria desapareixer del mapa, sobretot del punt exacte per on circula aquest autobús. Tots els del voltant observam de reüll la situació i anam fent gestos comprensius a la pobra senyora que l’hi ha tocat la “grossa”. I a jo, que no sóc massa viva, en una d’aquestes mirades de compadiment m’enxampa la senyora de les espardenyes. - Nena!! Quina hora és? - Son les 2 i quart – contesto amb un filet de veu. - Nena !! Que ets tonta ? Vull saber quina hora és! - Les 2 i quaaaaaart – contesto, ara si, amb un crit que fa que tot el personal de dins l’autobús es giri cap a mi. Quina vergonya, d’on cony m’ha sortit aquest broll de veu? Ara pareix que estic més tronada que la senyora de les sabatilles, pot ser si, però no sóc d’aquelles que solen donar la nota en públic, de fet m’agrada molt passar inadvertida, encara que en aquest precís instant ningú ho diria. Ara, fins i tot la senyora de les espardenyes em mira amb cara estranyada, segurament esta pensant “pobre al·lota no hi toca”. Aleshores penso que fa uns minuts jo pensava això mateix d’ella, d’una senyora que surt al carrer amb espardenyes i pregunta a desconeguts sobre els seus odontòlegs preferits,… i ara, aquests mateixos desconeguts la compadeixen a ella per haver demanat l’hora a una desequilibrada mental. Que n’és de prim el límit entre la bogeria i la cordura, realment existeix aquest límit? A partir d’avui he decidit anar a comprar amb les espardenyes, és més cómode.

Viure sense viure

Necessitava un calmant per a calmar tanta tranquil.litat. Aquesta vida plena de monotonia feia que caigués en una crisi nerviosa constant. Pareix contradictori, però era així, la calma li creava nervis. Passava el temps fent el mateix, la mateixa rutina cada dia. Despertador-cafè-feina-dinar-feina-telenotícies-sopar-dormir-despertador. I els diumenges estava tan cansada que ni tenia ànims per fer altra cosa diferent que estar-se asseguda a la butaca esperant que passàs alguna cosa.
Cada dia, al despertar, esperava ansiosa que hi hagués alguna mena de cataclisme al món que provocàs un canvi, una ruptura, un nou començar, però ja cap a l'horabaixa s'adonava que a la seva vida tot seguia igual i els nervis la cremaven per dintre. Fins i tot els atacs d'ansietat esdevengueren rutinaris, a la mateixa hora, els mateixos símptomes, dues pastilles i a dormir. No havia entès que els canvis s'han de buscar, s'han de forçar, que un no es pot passar els dies assegut a una butaca,...
I així passaren els dies, els mesos i els anys, a poc a poc anà desapareguent, no tenia ni records ni plans de futur que la lligassin a aquest món. Tot va anar tan pausat que ni ella mateixa ho va notar. Primer van ser els desconeguts, ella anava pel carrer i ningú la mirava, simplement perque va deixar de ser visible als ulls dels desconeguts. Més tard, van ser els de l'oficina, ningú s'enrecordà d'ella, pot ser estava allà, però no sabien ben be explicar que era aquella presència estranya, ningú podia distingir si era realment una al.lota de carn i ossos o simplement una ombra d'un passat llunyà. Finalment van ser els seus familiars, deixaren de trucar-la perque senzillament perque l'oblidaren.
I quan començà a veure's difuminada als miralls se n'adonà que alguna cosa passava, que cada dia tornava un poc més transparent. Aleshores s'obssessionà, vivia pendent del mirall, per veure que el nivell de transparència anava augmentant. Aquesta obssessió la mantingué allunyada de les crisis nervioses, va començar a ser feliç perque finalment alguna cosa havia passat. I un dia d'estiu de cel lluminós, desaparegué del tot, sense deixar cap emprenta, visqué sense viuré i per això desaparegué silenciosament, sense que ningú tengués un petit record d'ella al seu cor, sense records, sense plans de futur,...

dimarts, 4 de setembre de 2007

cicle de l'aigua

M'agradaria tenir unes botes de plàstic, unes "catiuskas" i anar pel carrer botant de bassiot en bassiot, i esquitxar, esquitxar molt per tot arreu, i clar jo quedar enfangada de cap a peus. Però no hi hauria cap problema, perque en arribar a casa m'esperaria una banyera plena d'aigua calenta i amb l'escuma sobreixint; aleshores, em passaria hores surant en una banyera on l'aigua mai es refredàs. Sortiria de l'aigua ja eixuta, pentinada, vestida i clar amb les botes posades per a tornar a començar el meu ball tribal a sobre dels bassiots. Em trobaria en un cercle viciós, podriem dir que d'aquesta manera faria el meu cicle de l'aigua particular, no massa ecològic però és la meva imaginació, punyetes!! Pel carrer trobaria un bassiot molt gran i amb molta fondària, jo hi cauria com una pedra enooorme, tot esquitxant a les madones que passen dient "ja no té edat per aquestes tonteries" o bé "es farà tota la roba mal bé" o fins i tot "quina brutanxa". I al passar pel meu costat quedarien amb la roba plena de microgotes d'aigua i fang i encara em maleïrien més; però, jo no ho he fet aposta, jo només anava botant de bassiot en bassiot. Després es posaria a ploure, la pluja és el menjar dels bassiots, els fa engreixar. I jo hauria de correr fins a l'aixoplug de la meva banyera. M'agrada sentir les gotes fredes al cap mentre tenc el cos submergit en aigua calenta, des d'aqui veuria com el cel es torna violeta cada vegada que un llamp el travessa. A vegades viuria així, entre banys de bassiots i banyeres de banys, després recordo la vessa que em fa dutxar-me i el poc que m'agrada enfangar-me i torno al món real.

diumenge, 29 de juliol de 2007

des de l'aire

Des de l'aire veig el mar ple de xots, aquelles acumulacions d'escuma blanca quan la mar està marejada, i per uns minuts, el paisatge resta intacte, tenc la sensació de no avançar. Pareix que l'avió no es mou, que en uns segons caurà, aleshores el vertigen m'envaeix, la por em brolla de tots els racons del meu cos i la ment s'em queda en blanc. És una sensació bastant fotuda, pot ser dura sols unes mil·lèssimes de segon, però el meu rellotge intern ho viu com si fossin hores. La percepció del temps, que a vegades ens passa ràpid, que a vegades s'ens fa etern, em fascina, com ho fa això el nostre cervell?. No vull sortir del tema en qüestió, un altre dia ja divagaré sobre l'enigma que suposa el pensament, realment no sóc capaç de descriure exactament aquesta sensació a mig camí de la por i l'angoixa que s'apodera de mi. Per sort, la Serra de Tramuntana, amb els seus penya-segats, surt al meu encontre i em fa desaparèixer aquest pànic irracional. Tots els pensaments desordenats s'esfumen i així puc dedicar-me íntegrament a gaudir de sa Roqueta des d'un punt de vista diferent, des de l'aire. Observo la meva illa com si es tractàs d'una maqueta amb els seus poblets de cases diminutes, els camps delimitats per marges, els camins i carreteres, tot molt ben col·locat. M'agrada jugar a endevinar el nom del poble que estic sobrevolant i m'agrada veure els camps, com canvien segons l'estació de l'any en que ens trobam. Pot ser quan més m'agrada és al gener, perque els ametllers estàn carregats de flors, pareixen plens de neu i contrasten amb la verdor de l'herba. Encara que a principis d'estiu també té el seu encant, ara és el verd dels ametllers el que contrasta amb el groc del blat i per tot on miro està ple de bales de palla. M'agrada distingir el meu poble d'entre els demés, m'agrada veure el campanar, en veure'l sé que ja hi sóc. Supòs que ens passa a tots els binissalemers ... En definitiva, m'agrada Mallorca des de l'aire. Quan hi aterro, ja és una altra història,...

dimecres, 4 de juliol de 2007

l'estiu del meu terrat

L'olor a roba estesa em recorda a l'estiu del meu terrat, quan hi sortia pels matins. M'agradava ficar el cap entre els llençols penjats i inspirar ben fort per a que tota la flaire de roba neta m'entràs dins els pulmons. Després sortia de davall la porxada, alçava el cap i veia el cel, d'un color blau-clar més lluminós impossible, un cel com el sortit d'algun quadre d'en van Gogh. I amb els ulls fixats en un punt distant del cel infinit tornava a inspirar, l'olor que percebia ja no era de roba neta sinó de teulades encalentides pel Sol. Havent fet aquest ritual ja em podia dedicar a les meves tasques, una d'elles era recórrer totes les voreres del terrat mirant els cossiols que restaven allà, ben arrambats a les parets. Davant unes plantes m'aturava més estona que davant d'altres, m'agradava comprovar si tenien fulles noves, si els n'hi havien caigut moltes, si teníen algun insecte reposant a les seves branquetes i també el grau de sequera de la terra. L'inspecció acabava a l'epicentre del terrat on hi havia un gran test amb una palmera mitja esquifida per la falta d'espai per a les seves arrels. Després em posava a omplir recipients amb aigua per a regar les plantes, a vegades les regava a totes sense distincions, altres vegades només m'apetia regar les que més m'agradaven: un gran cossiol de fulles verdes i un poc arrodonides, el gessami, les francesilles, i poca cosa més. El trispol era de rajoles de test menys en un requadre que estava recobert de vidre blau, d'aquest gruixut però que deixava passar un fil de llum a l'obrador del forn, que es trobava just davall del meu terrat. El que també m'agradava fer era tombar-me amb el cap a sobre del vidre i amb aquest posat intentava espiar el que passava just davall meu, tot i que el vidre era molt gruixut jo m'obstinava en mirar i mirar, fins que finalment em cansava, i canviava els ulls per una orella, aleshores si que podia sentir alguna cosa. Encara que, el que percebien les meves orelles eren només renous de màquines i llunyà xiuxiueig de veus. El terrat era una caixa de sorpreses, a vegades trobava algun caragol, a vegades naixia una nova planta, a vegades apareixia el meu moix, a vegades la meva mà arribava per agafar alguna planta de la teulada dels veïns i d'altres vegades la sorpresa apareixia de dins, en forma de xocolata, de trucada de telèfon o de visita. I aleshores, deixava de torrar-me al Sol i entrava dins la fresca foscor de la casa.

dimecres, 27 de juny de 2007

Bon dia i bona hora

El meu pobre llibre està ja a les acaballes de la seva vida, en part perque ja no li queden pàgines en blanc, en part perque el pobre es desmunta de per tots els costats. A més, començant aquest blog, l'hi acabo de donar una ganivetada per l'esquena. He pensat que pot esser interessant escriure aqui, ja que no hi ha inconvenients de mala lletra,... i pot ser això és una mica més infinit que un pobre llibre esparracat i marejat que només desitja que jo hi deixi d'abocar cola blanca per sobre de les seves pàgines abans immaculades. El gran desavantatge d'escriure aqui, és que no pobre espaiar-me amb els meus atacs de mediocre creació artistica. Això sí, tu no hauràs d'esperar tres anys per a llegir els meus disbarats, encara que això no sé si és excessivament bo per a la teva salut mental, que la pobre gràcies als senyors F. està ja bastant destrossadeta. Per avui res pus, encara que tu em maleïràs i pensaràs "bon dia i bona hora quan a n'aquesta loca se li va ocórrer llençar al món les seves cabòries"