oasi

serà per la llum?

Benvingut Sol, ja feia dies inmensament llargs que no ens veiem esper que ara et quedis entre nosaltres una estona no ens facis sa putada de mostrar només uns tímids raigs i partir de nou i que no tornin els núvols que no torni el fred i la neu necessit fer la fotosíntesi llargament, autotrofia per a pensar... no t'en vagis eh!

sense que res

Necessit vomitar literàriament una mica, perquè és vera això de ..."és només quan sóc una piltrafa que m'escric i me dibuix"...

Necessit dir que és poc important tot allò que és rellevant, perquè la rellevància és una cosa totalment subjectiva i depèn íntima i únicament del que sent un cada vegada que alena. El meu alenar sol ser una cosa constant, però de tant en tant, canvia de ritme, es fa més lent, més pausat, i el mar m'envolta,... en canvi, altres vegades agafa un ritme frenètic (que no freàtic) i la mar m'ofega i m'arrossega cap a la profunditat més inmensa on ja no hi arriba la llum, i la foscor plena de bioluminiscència em desconcerta. I ja estic perduda, perdurant i surant en aquesta espècie de limbe, sense que res s'aclareixi, sense que res es destil.li al meu cervell, sense cap exacta sensació.

Efímer, _____com la bellesa de veure un globus que s'enlaira ______i es perd en la fosca i freda nit ______________________una petita flama que s'acaba fonent amb l'espai infinit ____________________un poc de llum i calentor per a un lloc tan i tan inmensament fred... o fredament inmens?

El meu nou cel

y en el cielo no se escuche otra cosa que rayos y centellas...

trossets...

in memoriam

...........................................................................ad infinitum...

encerts i errors

Què ho condiciona tot? Els moments rodons? els mals aires? els aires a menys de 24ºC? Tot creix i descreix, i es fa petitó com per a portar-ho dins una butxaqueta aprop del cor..., o torna gran grandiós i ens ho hem de carregar a l'esquena amb un descomunal esforç..., també hi ha coses d'aquestes de mida mitjana..., que segons com les col·loquis dins la butxaca dels pantalons estaràs còmode i segons com, t'els foradaràn i les perdràs dins l'infinit per sempre més. De fet, la incertesa de les coses és el que ens fa caminar en algun sentit. Si tot estàs fixat, jo, personalment, m'asseuria a fer un mai a la vorereta del camí i au a no-gaudir d'una merda d'espectacle perquè és in-sorprenent, que ja el sé joer, ja em venia així de fàbrica...

.

Cavil·lant aquestes coses, una se n'adona de que el camí no sempre ha estat l'adequat, i per això he hagut de canviar de direcció travessant el sembrat i els camps d'abatzers (...clavant-me mores i menjant espines...). I no sempre el que pareixia correcte ho ha estat, i què collons significa correcte? Si mateix, els encerts són momentanis i subjectius, els errors també, però són un poc més perdurables. En el meu cas, els encerts són més bé casuals i/o ocasionals, en canvi, els meus errors solen ser malaltíssament redundants. Per tot plegat, el millor és ser un cúmul d'encerts i errors aleatòriament entortolligats que em permeten anar-me fent i desfent i adaptar-me a qualsevol butxaca, (sempre que jo tengui ganes de ser-hi dins aquella butxaca...) i anar fent camí pel costat del no-camí, que sempre és més tort però em permet gaudir més de tot aquest espectacle.

Obres

Estic en obres, . primer enderrocament total d'aquesta merda de regnat, la millor opció serà dinamita (així és més escandalós) tot i que l'oscil·lació d'una bolla enorme carregant-se les parets també és una visió que m'atrau. . després us convid a jugar amb les runes, ens enfilam damunt els caramulls de maons destrossats i recopil·lam rajoles de tota mena per a fer un mosaic, enmig de tanta merda ens punxam amb claus oxidats,però, dóna igual perquè ens hem posat l'antitetànica i la vacuna de la ràbia (per si de cas...) . Quan ja estigui tot fet pols, el millor que es pot fer és deixar que la natura segueixi el seu curs, que tot s'ompli de rates i altres oportunistes. Que la flora s'instal·li a lloure, així les seves arrels aniram convertint el que era ciment en terra i un jardi descontrolat sorgeixi de les meves runes. I que la pluja ho regui tot. Hauran de passar anys i panys per a que les alzines gegantines facin ombra allà on era el menjador i un petit lledoner s'instal·li al rebedor, tant s'hi val, no tenc pressa, ni res a guanyar ni res a perdre. . I així, una vegada esmicolats tots els vestigis de la meva presència podré colonitzar de nou aquest espai que es troba al mateix lloc però no és ni d'aprop el mateix. Construiré una cabana de palla, o de fusta o del que tingui més a mà i així, ale, make-it-yourself un nou racó per a passar-hi el temps i les curolles. . Tot fins que una bufada de vent ho torni a girar cap per avall i m'hagi de tornar a hipotecar per a "redecorar mi vida" i fer obres de bell nou.

després de pensar molt i encara més... . . . . . ja puc dir.... . . . . . . ..................SERRADO POR VACASSIONES.................. . . . (ens veim de verbenes i a ca una puta sa bixicleta!!).

....................................loading................................................................................................................................................................................................................................................................................................loading...........................................................................................................................................................loading....................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................loading..........................................................................................................................................................................loading............................................................................................................................................................................................................................................................................................loading................................................................................................................................................................................................................................loading................................................................................................................................loading.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................and..............................................................................................................loading

insert coin...

insert more coins... . This machine is temporarily out of service, forgive the inconveniences...

Are they the same thing?

..................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................... Welcometothejungle

.........avui

.

.

.

.........................

...........................................................................................................................................................

jungla................

colors d'estiu

Groc de polo de llimona, fresquet, a sa terrassa d'es Pda'l.

Verd-festuc de l'ombra dels arbres de sa plaça.

Plata del mar a mitjan horabaixa.

Negre de la nit estelada quan anam de verbena.

Roig-ataronjat del Sol quan surt quan tornam de verbena.

Turquesa del mar dels diumenges quan hi anam a surar.

Blanc dels lliris marins arran de la platja.

Gris de les roques que es transparenten des de dins s'aigua.

Verd-persiana de la sesta a la penombra.

Vermell de les mil síndries i 500mil fraules que em menjaria.

Blau-plàstic dels poalets per fer castells d'arena.

Groc-bombeta de les que encenen per les festes dels pobles.

Blanc-ventós del paperí que es remena penjat per les places.

Arenós de les meves avarques que m'acompanyen nit i dia.

Fragments d'una illa petitona

Pau, serenor, llum grogosa, mar infinit, el far,...

la calma,

les ones vistes des de dins d'un torrent,

l'aire de damunt el penya-segat,

l'aire empenyent les ones cap al penya-segat

i l'aire que mancava quan pujavem pel penya segat,...

Els 2,5 que van resultar ser 12,5, i els flamencs

La sal, els Limonium i l'olor a curry d'Helichrysum ,...

Les rialles i els dois i les brolles i les timonedes i les màquies

I la mar de nit

I dins la mar, les mil agulles de gel que es clavaven per tot el cos

L'alien del blue bar

La sesta a mitja tarda sentint les ones

S'uno i el prohibit paraules malsonants...

El parèntesi de la realitat

El ratolinet petitó que va sortir de davall una pedra

I com no, les sargantanes, a milers, amb el seu color verd-blavós prenent el Sol

La llum del far competint amb la de la Lluna

El soroll i el silenci,...

En fi, maig a Formentera

Crec que la pluja d'aquests dies se n'ha enduit totes les coses i les ha mesclades i embullades i per això ara els arbres són lilosos i les formes del futur es dibuixen i desdibuixen en qüestió de mil·lisegons creant així una còmoda incertesa que em fa avançar a empentes: ara sí, ara no, ara a peu coix, ara plou, ara blanc infinit. I aquesta relativitat del temps, que no para de voltar les cantonades d'un rellotge quadrat. I aquest temps que no para de voltar i voltar sempre seguint un mateix eix, sempre repetint pautes, que dins la seva igualtat són diferents degut a la relativitat del pas del temps. I tornam a cometre els mateixos errors dia rere dia, però els errors d'avui tan similars als d'ahir, no són exactament els d'ahir, són pitjors pel simple fet de que hauriem de fer millor una cosa repetida i hi tornam a caure per això són pitjors. En canvi, les coses ben fetes, quan es repeteixen no milloren així com els erros empitjoren. Supòs que aquest és el problema, per això avançar és una tasca sumament complicada (ara sí, ara no, ara a peu coix, ara plou, ara blanc infinit o blau cel) i mai de la vida en línia recta. Però sempre és més fàcil culpar a la pluja, i les seves incidències que tot ho distorsionen, dels nostres entrebancs que ens fan caminar a empentes, mai de la vida en línia recta.

.

.

De totes maneres, la predictibilitat d'una línia recta fa que aquesta perdi tot el seu atractiu.

L'albada ens sorprendrà beguts i amb els peus remulls d'arena i mar. Voliem que aquesta nit no acabàs mai, que s'allargàs fins a l'infinit. Però ara, un Sol tímid guaitant per Llevant ens recorda lo patètic de les nostres vides, que hem caigut dins la roda de la rutina , que no hi camí, que tot estava per fer, i ara que ja està fet, ens adonam de que no és el que voliem fer. I ja fa anys i panys que estam aqui ancorats, sempre beguts, sempre veient sortir el Sol a la mateixa maleïda platja. Sense coratge per avançar, i amb por a retrocedir. I llançam amb ràbia la botella buida a l'aigua, com si fossim nàufrags desesperats, pot ser més enllà trobarem resposta. Resposta a què? a una merda de botella buida? ens hem oblidat de ficar-hi els somnis i les il·lusions... Fins i tot ens hem oblidat de posar-li el tap, i ara s'enfonsa dins la mar fosca fent glup glup. . I sense forces, ni ganes, ni res, ens ficarem al llit, i malsomiarem, deixant la nostra maleïda platja a lloure. I aquesta serà ocupada per protectors solars i altres llengües i altres manies que venen a fer un hipotètic paradís de la nostra maleïda platja. Però com tot paradís es corromp ens el deixaran fet un contenidor de plàstics i matalassos pinxats que aniran a fer companyia a totes ses putes botelles d'alcohol que hi hem anat llançant amb ràbia cada nit. . I de res servirà tot i tot servirà per a res, ses estones imaginades seran més reals que mai perquè la realitat és una bimbolla que s'infla i es desinfla segons les ganes que tenim de creure en ella. Els colors es mesclaran, ja no hi veurem correctament, ens tornarem daltònics i el blanc de la nostra maleïda platja es farà infinit, aleshores, beurem per a recordar els colors, per a que tot torni a ser com era, per a seguir llançant botelles i no trobar resposta, per a seguir amb ses mateixes curolles, per a poder seguir amb la mateixa inèrcia de sempre...

puta merda mes d'abril,... . esperem que, almenys, el vent d'aquest mes s'ho emporti tot, que tot voli pels aires i ja no quedi res més que el blau del cel, . i que, abril desaparegui de les nostres vides com un ocell que s'allunya en la seva migració, i que, quan torna ja no és el mateix, ha passat un any i això es nota a les seves malferides plomes... .

com mirar-se en un mirall

He entrat accidentalment, perque tenia temps, perque no m'agrada esperar, perque se m'ha creuat la porta al bell mig del meu camí, perque havia de passar,... perque just ahir en vam xerrar i allà damunt la taula aquell ull que em mirava i m'ha recordat un munt a uns ulls que vaig deixar pintats en una paret, quina llàstima que les parets no es puguin aplegar i ficar dins sa maleta, i res que tenia sa sort de dur peles damunt, i me l'he comprat i ha estat bollint dins sa bossa tot el dia, esperant que arribàs l'estona del tren per a ser obert. I a la fi ha arribat s'horabaixando i he pujat al tren i he fet com sempre abans de començar un llibre... ensumar-ne les pàgines, mirar qui ha dissenyat la portada, si té dedicatòria,... M'agrada que abans dels capítols posin alguna frase, i aquesta primera no m'ha decepcionat, directament de la publicitat a la lírica... Després ha estat com una entrada dins de les meves pròpies entranyes, era com si llegís alguna cosa que havia escrit jo mateixa però sense escriure-la, uns sentiments pareguts als que sento, als que he sentit i als que sentiré, allò eren unes sabates lo meu és un puto llibre de pensaments però vé a ser el mateix, tot hormona que pareixia que havia desaparegut i hi és i no vull que hi sigui, i tot lo que estava allà escrit en aquelles primeres fulles, tot ho he pensat jo i ara ho veig aqui i m'ha paregut fantàstic que això fos una espècie de mirall de mi, per molt irreal que pugui parèixer.

aprendre a badallar sense que t'entrin mosques dins sa boca

Una finestra oberta a l'infinit per on hi poden entrar tots els núvols i fer boira dins l'habitació, i tot ple d'humitat i fred, moltissim de fred, i les dents no paren de tremolar i tot es queda banyat. I fred i congelat com un pollet que encara no li han sortit ses plomes, t'en vas, camines pel carrer, i el sol del cel blau t'eixuga la roba, et mescles amb el blanc dels llençols estesos i la seva olor t'omple la buidor que duies dins. I tot brilla més, com si es tractàs d'un món nou de trinca, acabat d'estrenar... Et sents com un nin amb sabates noves, comences a córrer carrer avall fins que ja no pots més i t'estampes de ple contra terra i rodoles uns metres per damunt s'asfalt calent, ja no pots més i t'esclates de riure fins que sa panxa et fa moltissim de mal de tant jajaja i jajaja, però què més dóna? és felicitat pura i dura el que et surt de ses entranyes i t'entrren ganes de ser un ca que es passa els dies tirat davall l'ombra d'un ametller, on el més important és aprendre a badallar sense que t'entrin mosques dins sa boca.

.

Supòs que mai-filosofada sobre les virtuts dels cans que viuen davall els ametllers...

vomitada de pensaments

Pens en negociar una derrota... pens en una platja molt enfora... I aquesta derrota em fa mal, el meu orgull em cega i no em deixa parar de lluitar, però ara se n'ha anat a la merda es puto orgull i m'he rebaixat infinitament i no ha servit de res. I és que el millor de tot es desaparèixer del mapa, anar a Dubrovnick a viure a un illot perdut i no saber res de ningú i que ningú sàpiga res de mi, i així poder pensar més estona en la platja que en rendir-me, i començar a pensar en croata que igual aquesta gent no es menja tant sa bolla, o se la menja de manera diferent i ja m'aniria bé. I en s'estiu montaré sa vivenda davall un parell de garrovers i me faré un poc salvatge i un poc més intractable i ja ho veurem, a verlas caer i a ca una puta tot,ale!!

.

.

Es fa un alè molt gran quan es vomiten els pensaments de carrerilla... després penses joer, vaja coses xungues que he publicat, però una vegada pitjat es botó no hi ha marxa enerera, perque tot flueix i tot continua i s'ha de mirar endavant i lluitar per a que l'endavant sigui una passada i així l'enrere no faci tant de mal. I aquest caos que és tot té dues solucions, evolucionar en més caòtic o tornar a l'equilibri, però que una cosa viva estigui en equilibri energètic només significa que és morta, així que au a lluitar per allunayar-nos de l'equilibri i de l'estabilitat. Que l'estabilitat pot parèixer magnífica, a mi m'ho pareix, però també me n'he adonat que per a estar estable he de sacrificar una part del meu jo i no hi estic disposta ara per ara, així que au a estimar-me a mi i al meu caoticisme. I au, pus, c'est fini aquesta gran palla mental...

com invertir 50 cèntims?

Ho vaig trobar entranyable, segurament ho feia només per simple marketing, però a mi em va arribar a tocar la fibra, i hi vaig caure... I allà estava, al bell mig de la Gran Via, un homenet assegut, escrivint, amb un cartellet absurd en aquest món tan materialista... "Regal poesia per la voluntat" Qui vol un poema? Un poema anònim sense cap tipus de referent... Però, també és cert que això de regalar poesia per la voluntat dota al poema en si, per dolent que sigui, d'un entorn líric inigualable. El compres i et sents feliç, perque et sents formant part de les rimes. Simplement és un oasi de romanticisme dins una gran ciutat, és una d'aquestes petites coses que t'apropen als llocs, que els fan més humans, per això crec que van ser els 50 cèntims més ben invertits de l'any.

.

ara ja només ens queda dir... Que tinguem sort, i que trobem tot el que ens va mancar ahir... .

Sopar dels de sempre

Bon dia cada dia!!

Les campanes del Ram m'han tret de la incòmoda son que et proporciona un llit que no és el teu. El cap rodant i rodant i encara no s'ha aturat em recorda que ahir vaig beure però no en sabria dir la quantitat.

Va ser un horabaixa-nit molt xula, no acostum a xerrar de coses tan reals i físiques, però avui en tenia ganes, tenia ganes de dir als que hi ereu que moltes gràcies, que ja feia estona que ens feia falta un sopar com aquest, a poc a poc i de bon rotllo, xerrades i rialles (i per lo vist alguna discussió també, però jo no me vaig enterar...). A s'hora de sopar, la meitat anavem tocades i en sé d'una que ja no hi va arribar... jajajaja però t'estimam igual !! Crec que me va agradar tant, pel fet de que no va tenir res d'especial, va ser un sopar com els de sempre... Com els de sempre, però que cada vegada són mes escassos, pot ser per això els aprecio més.

Orient

Olor a murta, el sol a la cara i el silenci,

el meu banc de pedra i la font que brolla.

El sol a la cara i les ganes de tenir un llapis per a poder escriure tot el que em passa pel cap.

El silenci enmig d'una multitud.

L'olor a murta, que em transporta a la meva illa.

L'acollidora duresa del meu banc de pedra, que sempre està allà buit, esperant-me.

L'aigua que brolla de la font com la pluja cau dels núvols, no puc imaginar-me soroll millor.

El meu racó, enmig d'un món enorme trob la pau en un banc, necessit passar-hi estona, necessit oblidar que algú està en deute amb mi...

Necessit retrobar-me amb mi mateixa, prendre decisions, desaclarir idees, imaginar-me milers de móns diferents, estimar-me un poquet,... No tots els llocs són bons per això, hi ha llocs que no em deixen respirar tranquila, hi ha llocs que m'oprimeixen i no puc alliberar-me a volar, no és el cas d'Orient. Un petit desert dins tant i tant d'oasi, on recalar-hi i no compartir l'espai amb ningú pus, perque la gent fuig dels deserts...

febrer

El temps passa aviat, passa ben ràpidament justament quan volem gaudir de tot el contrari, quan volem que la lentitud domini els nostres actes per així aprofitar al 100% cada goteta de l'acció que vivim. I en canvi, els mil·lisegons es converteixen en hores quan la impaciència ens corromp. Encara falta un munter, i quan per fi hi arribam, en un tres i no res tot desapareix, tot passa.

Ara ho hem simplificat, ara tot es redueix en un mes de febrer, 28 dies o pot ser 29, o pot ser 3. Falta un mes de febrer, que literalment s'escapa d'aqui pocs dies, però per a mi encara queda un mes gairebé sense estrenar. Un mes de febrer que serà llarg, i fred, però em refugiaré davall muntanyes de mantes. Un mes de febrer que vull que sigui un sospir, que vull que sigui la calma abans de la tempesta, i que milers d'estels m'il·luminin aquest febrer. Aquest febrer quan ja no és febrer...

Oda dramàtica a la cullereta de cafè xDDDD

La monotonia de la cullereta de cafè, cada dia remenant únicament cafè, com a molt, algunes vegades obtè la dolçor d'un poc de sucre o la menys dolçor artificial de la sacarina, o la blancura d'un poc de llet. I, només pot arreplegar una ínfima misèria de dolça il·lusió transitòria a la seva falda per a després llançar-la a un líquid fumejant, negre com la boca del llop. Sense parlar del que deu marejar això de voltar i voltar...

.

Vaja putada néixer cullereta de cafè.

.

Vaja putada ajuntar-se cada dia amb l'amargor.

.

Vaja putada haver de ser sempre l'acompanyant d'unes tassetes que pareixen més de joguina que altra cosa.

.

Vaja putada ser cullereta de cafè cada dia, per sempre i cada dia cullereta de cafè.

.

.

.

...i la cullereta sospira "de major vull ser una pala excavadora", ...(pobre ingènua)

...i...

Estaria bé comprar una hamaca, per a penjar-la entre dos arbres, per a tombar-s'hi en haver dinat i fer horeta, per a despertar a mitjan horabaixa quan el sol ja no molesta, perque sempre és en s'estiu. Ens despertam i tu t'enfiles damunt un arbre i menjes cireres que vas agafant d'una branca, són dolces i no estàn esquitxades, res està esquitxat. I ses formigues s'enfilen pels teus peus, i te piquen i i te fan pessigolles, i les esclafes amb els dits de s'altre peu. I decideixes que n'estàs fart de formigues i baixes i vas a obrir s'aspersor i ara tot és aigua, tot s'ompli de gotes microscòpiques i surten ses tortugues per a beure. I ses campanes sonen ben enfora, i els llençols estesos es mouen amb es vent, són blancs. I duc una síndria però mentre camin m'enganx amb sa manguera i me cau en terra i fa cloc i es romp en tres trossos, i pens ara ja no caldrà xapar-la, una feina menys. I me pos a recollir els trossos, i tenc els peus bruts de síndria i d'aigua i de verdesca. I tu t'enrius i mentres rius em cau damunt un poal d'aigua, mir cap amunt i no veig res i devia ser una mopi, perque sinó no ho entenc,... I vaja dia més travat, entre síndria i poal d'aigua, però m'enric perque m'enrecord que és en s'estiu i es dia s'allarga. I la nit arribarà i la lluna ens trobarà pujats damunt sa taula perque s'ha fos sa bombeta, en tenim una de baix consum però no s'ajusta a sa rosca, i ara no tendrem llum, idò haurem de posar espelmes. I ara, s'olor de cera es mescla amb sa de coca amb trampó i amb sa de síndria rompuda en tres trossos. I t'has empatxat de cireres i jo m'he xopada i sa bombeta s'ha fus i sa coca era cremada i sa síndria rompuda. (...lo que fa escoltar Antònia Font...)

creuant pensaments

Seria bonic que tothom funcionàs així. Que a vegades bastàs una mirada, una petita rialla, i que els convencionalismes desapareguessin,... Que fossim capaços de dirigir-nos a aquella persona que ens ha rigut i convidar-la a fer un cafè o un passeig (depèn de s'economia de cada un,..) o simplement ser capaços d'iniciar una conversa, segurament seria bastant trivial, però pot ser ens obriria les portes d'una nova i fructífera amistat.

La majoria de vegades quan es creua un pensament fugaç amb algú, no t'el tornes a trobar, i jo em pregunto: què hagués passat si haguessim deixat les bones maneres i els moralismes a casa, i ens haguessim atrevit a donar-li veu a n'aquest pensament? Encara que en sortissim escaldats sa majoria de vegades valdria la pena just per aquelles ocacions en que el pensament és correspost, i pot ser, indagant'hi més, trobariem més idees correspostes. El problema es que si algú fa aquesta mena de coses el tracten d'il·luminat o d'imbècil, tant s'hi val. Aquest tipus de coses passen a les pel·lícules i fins i tot se les titlla d'actes amb un romanticisme extrem, i ens emocionen i ens fan plorar per lo bonic del moment, i ningú tracta d'imbècil al protagonista pel seu atreviment,... No és un poc hipòcrita que ens agradi això a la gran pantalla però que a l'hora de la veritat ho menyspreem?

una nit

Una nit caminant per Ciutat, quan ja ens havien expulsat de la còmoda letàrgia que et proporciona una bona conversa i una botella de ginet amb llimonada, quan el fred ens tallava els llavis, quan la fosca és gran i les llums taronges,... A les hores en que el món disminueix la seva velocitat, quan la gent de seny ja dorm, quan les paraules neixen soles, quan les bones maneres han quedat arraconades, quan les confidències pasturen a lloure,... Davall la llum d'una farola et vas parar i em vas mirar, mai t'havia vist aquesta mirada tan intensa. El posat seriós i una lluïssor als ulls, m'agafares per la cintura i ara jo també et vaig mirar fixament, una lleugera boira ens envoltava, pareixiem trets dels anys 50, era una imatge bonica. Em vas dir: - M'agradaria congelar aquest instant per a sempre, que els teus ulls no deixassin mai de mirar-me, poder tenir-te sempre així, tan aprop.- Amb aquestes paraules em vas desfer, goteta a goteta m'anava convertint en un bassiot fet de desig, plaer i fins i tot pot ser amor. No sabia que dir, la teva mirada em tenia eclipsada, no podia deixar de mirar els teus ulls. En part, també era la por el que em paralitzava. Por a que vindria després, que seria de nosaltres, com ens ho fariem perque això anàs bé. Vaig estar dubtant una bona estona, no sabia si tirar-me cap avant i besar-te o si desfer-me dels teus braços i començar a córrer. Aleshores, de nou la teva veu, ara a cau d'orella : -No planegis- això em donà seguretat, vaig decidir llançar-me i no pensar... només actuar...

pluja en s'estiu

Aquesta xafogor m'ofega, no em deixa dormir, i faig voltes per davall es llençols, embolicant-me amb ells i clar, després tenc encara més calor i m'he de desembolicar, és una feina molt dura això d'intentar adormir-se en s'estiu. Intento imaginar-me en una platja, amb ses ones xocant suaument contra es meus peus i el cel ple d'estels, però no hi ha manera, al meu llit no hi xoquen les ones. Amb aquestes cabòries em quedo en un estat de semi-inconsciència, viatjo entre ones i llençols, estels i moscards que fan bzzzzzzz, fins que una claror s'escola per ses persianes i il.lumina per uns segons la cambra en penombra. És un llamp i va acompanyat del seu tro corresponent. Tot d'una começa a ploure i la brisa mou les fulles dels arbres del carrer. M'encanta es renou de sa pluja, i sobretot s'olor que fa tot després de ploure. Olor a terra banyada, a fulles banyades i a pedra banyada, tot mesclat. M'aixeco del llit i obro ses persianes,miro el carrer solitari i inspiro fortament. Em quedo embadalida mirant com les gotes xoquen enterra i els llamps creuen el cel. Ara l'aire s'ha refrescat bastant i m'entra fred, torno a tancar ses persianes i em fico al llit. Ben tapada amb els llençols conto els segons entre la claror dels llamps i el renou del tro, i així m'adormo dolçament. Somio que estic sota la pluja, mullant-me, l'aigua em regalima per tot arreu i ja res més importa al món, només la pluja.

la dona de les espardenyes

- Coneix algún dentista bo ? - Com ? - Que si el seu dentista és bo? - És un dentista normal, no sé, el de tota la vida. - No em dius la veritat perque no t’agraden les meves dents i em tens mania i si el dentista teu és bo me les arreglará bé a les dents. Aleshores et fotràs!! – ho diu euforicament agresiva. - Perdoni? Però si jo a vostè no l’havia vist mai!! – contesta sorpresa. - Ets dolenta. Oi que si? No ho creu senyor? Per què em mira així? Clar perque a vostè tampoc li agraden les meves dents,… Escolto aquesta conversació esglaiada. Dues senyores majors, una d’elles, tota despentinada i amb espardenyes d’anar per casa incrimina a l’altra perque no li ha dit el nom del seu dentista o alguna cosa així. Conversació sobre dents entre dues desconegudes. Ara ho entenc, la senyora de les espardenyes roses pareix que no hi toca. L’altra senyora, que s’ha assegut davant aquesta primera, per casualitat, no sap on ficar-se, pareix mig-assustada, mig-sorpresa, mig-avergonyida, podriem dir que s’ha convertit en només mitja senyora i que ara mateix voldria desapareixer del mapa, sobretot del punt exacte per on circula aquest autobús. Tots els del voltant observam de reüll la situació i anam fent gestos comprensius a la pobra senyora que l’hi ha tocat la “grossa”. I a jo, que no sóc massa viva, en una d’aquestes mirades de compadiment m’enxampa la senyora de les espardenyes. - Nena!! Quina hora és? - Son les 2 i quart – contesto amb un filet de veu. - Nena !! Que ets tonta ? Vull saber quina hora és! - Les 2 i quaaaaaart – contesto, ara si, amb un crit que fa que tot el personal de dins l’autobús es giri cap a mi. Quina vergonya, d’on cony m’ha sortit aquest broll de veu? Ara pareix que estic més tronada que la senyora de les sabatilles, pot ser si, però no sóc d’aquelles que solen donar la nota en públic, de fet m’agrada molt passar inadvertida, encara que en aquest precís instant ningú ho diria. Ara, fins i tot la senyora de les espardenyes em mira amb cara estranyada, segurament esta pensant “pobre al·lota no hi toca”. Aleshores penso que fa uns minuts jo pensava això mateix d’ella, d’una senyora que surt al carrer amb espardenyes i pregunta a desconeguts sobre els seus odontòlegs preferits,… i ara, aquests mateixos desconeguts la compadeixen a ella per haver demanat l’hora a una desequilibrada mental. Que n’és de prim el límit entre la bogeria i la cordura, realment existeix aquest límit? A partir d’avui he decidit anar a comprar amb les espardenyes, és més cómode.

Viure sense viure

Necessitava un calmant per a calmar tanta tranquil.litat. Aquesta vida plena de monotonia feia que caigués en una crisi nerviosa constant. Pareix contradictori, però era així, la calma li creava nervis. Passava el temps fent el mateix, la mateixa rutina cada dia. Despertador-cafè-feina-dinar-feina-telenotícies-sopar-dormir-despertador. I els diumenges estava tan cansada que ni tenia ànims per fer altra cosa diferent que estar-se asseguda a la butaca esperant que passàs alguna cosa.

Cada dia, al despertar, esperava ansiosa que hi hagués alguna mena de cataclisme al món que provocàs un canvi, una ruptura, un nou començar, però ja cap a l'horabaixa s'adonava que a la seva vida tot seguia igual i els nervis la cremaven per dintre. Fins i tot els atacs d'ansietat esdevengueren rutinaris, a la mateixa hora, els mateixos símptomes, dues pastilles i a dormir. No havia entès que els canvis s'han de buscar, s'han de forçar, que un no es pot passar els dies assegut a una butaca,...

I així passaren els dies, els mesos i els anys, a poc a poc anà desapareguent, no tenia ni records ni plans de futur que la lligassin a aquest món. Tot va anar tan pausat que ni ella mateixa ho va notar. Primer van ser els desconeguts, ella anava pel carrer i ningú la mirava, simplement perque va deixar de ser visible als ulls dels desconeguts. Més tard, van ser els de l'oficina, ningú s'enrecordà d'ella, pot ser estava allà, però no sabien ben be explicar que era aquella presència estranya, ningú podia distingir si era realment una al.lota de carn i ossos o simplement una ombra d'un passat llunyà. Finalment van ser els seus familiars, deixaren de trucar-la perque senzillament perque l'oblidaren.

I quan començà a veure's difuminada als miralls se n'adonà que alguna cosa passava, que cada dia tornava un poc més transparent. Aleshores s'obssessionà, vivia pendent del mirall, per veure que el nivell de transparència anava augmentant. Aquesta obssessió la mantingué allunyada de les crisis nervioses, va començar a ser feliç perque finalment alguna cosa havia passat. I un dia d'estiu de cel lluminós, desaparegué del tot, sense deixar cap emprenta, visqué sense viuré i per això desaparegué silenciosament, sense que ningú tengués un petit record d'ella al seu cor, sense records, sense plans de futur,...