l'estiu del meu terrat

L'olor a roba estesa em recorda a l'estiu del meu terrat, quan hi sortia pels matins. M'agradava ficar el cap entre els llençols penjats i inspirar ben fort per a que tota la flaire de roba neta m'entràs dins els pulmons. Després sortia de davall la porxada, alçava el cap i veia el cel, d'un color blau-clar més lluminós impossible, un cel com el sortit d'algun quadre d'en van Gogh. I amb els ulls fixats en un punt distant del cel infinit tornava a inspirar, l'olor que percebia ja no era de roba neta sinó de teulades encalentides pel Sol. Havent fet aquest ritual ja em podia dedicar a les meves tasques, una d'elles era recórrer totes les voreres del terrat mirant els cossiols que restaven allà, ben arrambats a les parets. Davant unes plantes m'aturava més estona que davant d'altres, m'agradava comprovar si tenien fulles noves, si els n'hi havien caigut moltes, si teníen algun insecte reposant a les seves branquetes i també el grau de sequera de la terra. L'inspecció acabava a l'epicentre del terrat on hi havia un gran test amb una palmera mitja esquifida per la falta d'espai per a les seves arrels. Després em posava a omplir recipients amb aigua per a regar les plantes, a vegades les regava a totes sense distincions, altres vegades només m'apetia regar les que més m'agradaven: un gran cossiol de fulles verdes i un poc arrodonides, el gessami, les francesilles, i poca cosa més. El trispol era de rajoles de test menys en un requadre que estava recobert de vidre blau, d'aquest gruixut però que deixava passar un fil de llum a l'obrador del forn, que es trobava just davall del meu terrat. El que també m'agradava fer era tombar-me amb el cap a sobre del vidre i amb aquest posat intentava espiar el que passava just davall meu, tot i que el vidre era molt gruixut jo m'obstinava en mirar i mirar, fins que finalment em cansava, i canviava els ulls per una orella, aleshores si que podia sentir alguna cosa. Encara que, el que percebien les meves orelles eren només renous de màquines i llunyà xiuxiueig de veus. El terrat era una caixa de sorpreses, a vegades trobava algun caragol, a vegades naixia una nova planta, a vegades apareixia el meu moix, a vegades la meva mà arribava per agafar alguna planta de la teulada dels veïns i d'altres vegades la sorpresa apareixia de dins, en forma de xocolata, de trucada de telèfon o de visita. I aleshores, deixava de torrar-me al Sol i entrava dins la fresca foscor de la casa.