des de l'aire

Des de l'aire veig el mar ple de xots, aquelles acumulacions d'escuma blanca quan la mar està marejada, i per uns minuts, el paisatge resta intacte, tenc la sensació de no avançar. Pareix que l'avió no es mou, que en uns segons caurà, aleshores el vertigen m'envaeix, la por em brolla de tots els racons del meu cos i la ment s'em queda en blanc. És una sensació bastant fotuda, pot ser dura sols unes mil·lèssimes de segon, però el meu rellotge intern ho viu com si fossin hores. La percepció del temps, que a vegades ens passa ràpid, que a vegades s'ens fa etern, em fascina, com ho fa això el nostre cervell?. No vull sortir del tema en qüestió, un altre dia ja divagaré sobre l'enigma que suposa el pensament, realment no sóc capaç de descriure exactament aquesta sensació a mig camí de la por i l'angoixa que s'apodera de mi. Per sort, la Serra de Tramuntana, amb els seus penya-segats, surt al meu encontre i em fa desaparèixer aquest pànic irracional. Tots els pensaments desordenats s'esfumen i així puc dedicar-me íntegrament a gaudir de sa Roqueta des d'un punt de vista diferent, des de l'aire. Observo la meva illa com si es tractàs d'una maqueta amb els seus poblets de cases diminutes, els camps delimitats per marges, els camins i carreteres, tot molt ben col·locat. M'agrada jugar a endevinar el nom del poble que estic sobrevolant i m'agrada veure els camps, com canvien segons l'estació de l'any en que ens trobam. Pot ser quan més m'agrada és al gener, perque els ametllers estàn carregats de flors, pareixen plens de neu i contrasten amb la verdor de l'herba. Encara que a principis d'estiu també té el seu encant, ara és el verd dels ametllers el que contrasta amb el groc del blat i per tot on miro està ple de bales de palla. M'agrada distingir el meu poble d'entre els demés, m'agrada veure el campanar, en veure'l sé que ja hi sóc. Supòs que ens passa a tots els binissalemers ... En definitiva, m'agrada Mallorca des de l'aire. Quan hi aterro, ja és una altra història,...