vomitada de pensaments

Pens en negociar una derrota... pens en una platja molt enfora... I aquesta derrota em fa mal, el meu orgull em cega i no em deixa parar de lluitar, però ara se n'ha anat a la merda es puto orgull i m'he rebaixat infinitament i no ha servit de res. I és que el millor de tot es desaparèixer del mapa, anar a Dubrovnick a viure a un illot perdut i no saber res de ningú i que ningú sàpiga res de mi, i així poder pensar més estona en la platja que en rendir-me, i començar a pensar en croata que igual aquesta gent no es menja tant sa bolla, o se la menja de manera diferent i ja m'aniria bé. I en s'estiu montaré sa vivenda davall un parell de garrovers i me faré un poc salvatge i un poc més intractable i ja ho veurem, a verlas caer i a ca una puta tot,ale!!

.

.

Es fa un alè molt gran quan es vomiten els pensaments de carrerilla... després penses joer, vaja coses xungues que he publicat, però una vegada pitjat es botó no hi ha marxa enerera, perque tot flueix i tot continua i s'ha de mirar endavant i lluitar per a que l'endavant sigui una passada i així l'enrere no faci tant de mal. I aquest caos que és tot té dues solucions, evolucionar en més caòtic o tornar a l'equilibri, però que una cosa viva estigui en equilibri energètic només significa que és morta, així que au a lluitar per allunayar-nos de l'equilibri i de l'estabilitat. Que l'estabilitat pot parèixer magnífica, a mi m'ho pareix, però també me n'he adonat que per a estar estable he de sacrificar una part del meu jo i no hi estic disposta ara per ara, així que au a estimar-me a mi i al meu caoticisme. I au, pus, c'est fini aquesta gran palla mental...