dilluns, 17 de gener de 2011

enlairar-se... que els peus s'allunyin del terra, el cos suspès en l'aire mentre el cor batega fort i el cap vola...

i el cap vola, i els pensaments s'expandeixen, les línies rectes es descomponen, menjam amb els dits i les formalitats es fonen dins la boira

la boira, que, en realitat és fum, aroma de fusta d'alzina cremant, de xemeneies que guaiten pels terrats, d'hivern

d'hivern que arriba i ens glaça per fora i ens empeny sota llençols i mantes i abraçades i tacte suau de pell nua, complicitat i confidències i vidres entelats

vidres entelats de tant d'alenar, mentre els rajos d'un sol tímid travessen les persianes

persianes, portes, escudelles, botelles i cossiols, olor de cafè, renou de camions d'escombraries , rapinyades, papallones, gin-tonics...

gin-tonics davall una farola de llum ataronjada, avançant sense ganes, desitjant romandre jove i tastar milions de cossos i beuratges, però sempre aquesta matinada

aquesta matinada i la seva claror esfereïdora, mal de cap, malsons i ombres ens auguren un despertar tristament patètic on l'única solució és una aspirina efervescent i tancam els ulls

tancam els ulls i tot es desdibuixa, horitzó confós, quan volar és la millor opció, enlairar-se

enlairar-se...



2 comentaris:

mq ha dit...

enlairar-se
aquesta matinada
el cap vola
tanquem els ulls
persianes
vidres entelats
la boira
d’hivern
ginets
enlairar-se
enlairar-se
(molt bon escrit)
salut estimada!

Lola ha dit...

talment un núvol, on quedar-s'hi i volar, enlairat per sempre... sense el despertar emboirat...

una besadeta plena de coses bones... com les que escrius! m'enkanta, no, m'enkantes!