Seria bonic que tothom funcionàs així. Que a vegades bastàs una mirada, una petita rialla, i que els convencionalismes desapareguessin,... Que fossim capaços de dirigir-nos a aquella persona que ens ha rigut i convidar-la a fer un cafè o un passeig (depèn de s'economia de cada un,..) o simplement ser capaços d'iniciar una conversa, segurament seria bastant trivial, però pot ser ens obriria les portes d'una nova i fructífera amistat.
La majoria de vegades quan es creua un pensament fugaç amb algú, no t'el tornes a trobar, i jo em pregunto: què hagués passat si haguessim deixat les bones maneres i els moralismes a casa, i ens haguessim atrevit a donar-li veu a n'aquest pensament? Encara que en sortissim escaldats sa majoria de vegades valdria la pena just per aquelles ocacions en que el pensament és correspost, i pot ser, indagant'hi més, trobariem més idees correspostes. El problema es que si algú fa aquesta mena de coses el tracten d'il·luminat o d'imbècil, tant s'hi val. Aquest tipus de coses passen a les pel·lícules i fins i tot se les titlla d'actes amb un romanticisme extrem, i ens emocionen i ens fan plorar per lo bonic del moment, i ningú tracta d'imbècil al protagonista pel seu atreviment,... No és un poc hipòcrita que ens agradi això a la gran pantalla però que a l'hora de la veritat ho menyspreem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada