la dona de les espardenyes

- Coneix algún dentista bo ? - Com ? - Que si el seu dentista és bo? - És un dentista normal, no sé, el de tota la vida. - No em dius la veritat perque no t’agraden les meves dents i em tens mania i si el dentista teu és bo me les arreglará bé a les dents. Aleshores et fotràs!! – ho diu euforicament agresiva. - Perdoni? Però si jo a vostè no l’havia vist mai!! – contesta sorpresa. - Ets dolenta. Oi que si? No ho creu senyor? Per què em mira així? Clar perque a vostè tampoc li agraden les meves dents,… Escolto aquesta conversació esglaiada. Dues senyores majors, una d’elles, tota despentinada i amb espardenyes d’anar per casa incrimina a l’altra perque no li ha dit el nom del seu dentista o alguna cosa així. Conversació sobre dents entre dues desconegudes. Ara ho entenc, la senyora de les espardenyes roses pareix que no hi toca. L’altra senyora, que s’ha assegut davant aquesta primera, per casualitat, no sap on ficar-se, pareix mig-assustada, mig-sorpresa, mig-avergonyida, podriem dir que s’ha convertit en només mitja senyora i que ara mateix voldria desapareixer del mapa, sobretot del punt exacte per on circula aquest autobús. Tots els del voltant observam de reüll la situació i anam fent gestos comprensius a la pobra senyora que l’hi ha tocat la “grossa”. I a jo, que no sóc massa viva, en una d’aquestes mirades de compadiment m’enxampa la senyora de les espardenyes. - Nena!! Quina hora és? - Son les 2 i quart – contesto amb un filet de veu. - Nena !! Que ets tonta ? Vull saber quina hora és! - Les 2 i quaaaaaart – contesto, ara si, amb un crit que fa que tot el personal de dins l’autobús es giri cap a mi. Quina vergonya, d’on cony m’ha sortit aquest broll de veu? Ara pareix que estic més tronada que la senyora de les sabatilles, pot ser si, però no sóc d’aquelles que solen donar la nota en públic, de fet m’agrada molt passar inadvertida, encara que en aquest precís instant ningú ho diria. Ara, fins i tot la senyora de les espardenyes em mira amb cara estranyada, segurament esta pensant “pobre al·lota no hi toca”. Aleshores penso que fa uns minuts jo pensava això mateix d’ella, d’una senyora que surt al carrer amb espardenyes i pregunta a desconeguts sobre els seus odontòlegs preferits,… i ara, aquests mateixos desconeguts la compadeixen a ella per haver demanat l’hora a una desequilibrada mental. Que n’és de prim el límit entre la bogeria i la cordura, realment existeix aquest límit? A partir d’avui he decidit anar a comprar amb les espardenyes, és més cómode.