Necessitava un calmant per a calmar tanta tranquil.litat. Aquesta vida plena de monotonia feia que caigués en una crisi nerviosa constant. Pareix contradictori, però era així, la calma li creava nervis. Passava el temps fent el mateix, la mateixa rutina cada dia. Despertador-cafè-feina-dinar-feina-telenotícies-sopar-dormir-despertador. I els diumenges estava tan cansada que ni tenia ànims per fer altra cosa diferent que estar-se asseguda a la butaca esperant que passàs alguna cosa.
Cada dia, al despertar, esperava ansiosa que hi hagués alguna mena de cataclisme al món que provocàs un canvi, una ruptura, un nou començar, però ja cap a l'horabaixa s'adonava que a la seva vida tot seguia igual i els nervis la cremaven per dintre. Fins i tot els atacs d'ansietat esdevengueren rutinaris, a la mateixa hora, els mateixos símptomes, dues pastilles i a dormir. No havia entès que els canvis s'han de buscar, s'han de forçar, que un no es pot passar els dies assegut a una butaca,...
I així passaren els dies, els mesos i els anys, a poc a poc anà desapareguent, no tenia ni records ni plans de futur que la lligassin a aquest món. Tot va anar tan pausat que ni ella mateixa ho va notar. Primer van ser els desconeguts, ella anava pel carrer i ningú la mirava, simplement perque va deixar de ser visible als ulls dels desconeguts. Més tard, van ser els de l'oficina, ningú s'enrecordà d'ella, pot ser estava allà, però no sabien ben be explicar que era aquella presència estranya, ningú podia distingir si era realment una al.lota de carn i ossos o simplement una ombra d'un passat llunyà. Finalment van ser els seus familiars, deixaren de trucar-la perque senzillament perque l'oblidaren.
I quan començà a veure's difuminada als miralls se n'adonà que alguna cosa passava, que cada dia tornava un poc més transparent. Aleshores s'obssessionà, vivia pendent del mirall, per veure que el nivell de transparència anava augmentant. Aquesta obssessió la mantingué allunyada de les crisis nervioses, va començar a ser feliç perque finalment alguna cosa havia passat. I un dia d'estiu de cel lluminós, desaparegué del tot, sense deixar cap emprenta, visqué sense viuré i per això desaparegué silenciosament, sense que ningú tengués un petit record d'ella al seu cor, sense records, sense plans de futur,...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada