...

Per moltes connexions, neuronals o no, que es fan i es desfàn,

a lloure...,

com qui no vol la cosa...

n'hi ha d'altres que segueixen un certa tendència a enfortir-se, a fer-se cada dia més gruixudes per no decaure mai... Com un riu que, en el seu naixement és intermitent i a poc a poc, va augmentant el seu volum, i, el que era una carrera estrepitosa passa a ser una cosa planera, calmada, serena... Aquest tipus de connexions són cordes potents per aferrar-se quan hi ha temporal, són el llaç que ferma la capsa d'un regal o bé la corda d'un gronxador... en fi, són un petit tresor enmig de tanta neurona podrida i ones electromagnètiques.

(pot ser sí, a vegades valen més les paraules que les imatges... però una abraçada sempre ho venç tot)