intent

Vull que sigui transparent,

i anar surant,

fent camí enmig d'estels caiguts

flotaba en azoteas todo mi deseo'

la mar

volia escriure la mar i allò que em desperta, però les connexions neuronals que s'activen quan els meus ulls contemplen aquesta inmensitat blava, quan em submergeixo en ella per després començar a surar i surar...

i a surar...

... volia escriure la mar i els seus colors però les meves paraules són massa humils per a tal fi, així que...

i el sol que es desfà en mil gotetes quan xoca contra ella

desastre, desordre de pols, los soprano, mocadors, càpsules (de les del temps i de les que no), coses taronges penjant de portes maltancades, tot difuminat per un plàstic líquid, quadre gris-plata, moix negre que em vigila, ordi, civada, herba, posta de sol i regals sense desembolicar, segur que algun àcar gegant s'amaga davall aquest munt de roba, un peu de làmpara, una acumulació de residus o de records o de coses servibles que ara no record quina utilitat tenien, així la meva ment, així el que m'envolta, amen!

Ciutat

Enmig d'un caos de color verd, que si amunt, que si avall, que si aquesta ciutat s'em fa petita però el mar m'hi atrapa, i els carrerons de llum taronja a les fosques nits...

i aquesta sensació de més de mil anys d'antiguitat, de mescla cultural

de gent que ve de terra endins, de mar enllà

i aquest balanceig, aquest surar

aquestes nits sense dormir

aquests dies blau-cel

aquestes matinades veient des de la finestra un sol vermell sortint d'entre la grisor dels edificis

i que algú et desperti perquè vegis aquest espectacle

i m'enfado, però, m'agrada

i beure, mentre passa l'hivern, al voltant d'una taula vella

estaria bé que algú matàs monstres

estaria bé perdre'm, tot i la possibilitat de que m'aferrin un mal d'ull..., ho superaré

i aquest fum dolç

i possible reconciliació amb l'abril d'enguany

Tot hi te cabuda a Ciutat

hivern

Tot és buidor... tot és hivern... Esperant que arribi de nou la calentor del déu Sol i poder fer la fotosíntesi, i així, esdevenir ésser de gestió autònoma.

Presentiment de que a poc a poc aquest hivern va marxant, però, encara és prest, i alerta que no vengui una altra gelada que em glaci per dins, ara que començ a fondre aquesta neu que pareixia perpètua...

Cansada de dur calcetins i no poder caminar descalça...

Are you sceptic?

Llàstima que aquella innocència hagi quedat pels esbarzers del camí... que les coses repetides ja no causin la mateixa emoció que aquella primera vegada... segurament, la dolçor de les móres s'ha intensificat, però,

hem conegut les espines...

aquestes maleïdes

que ens han esgarrinxat la pell, traient-l'hi la lluminositat i la puresa... que han provocat que ara tot sigui call, una closca... on entrar-hi és més difícil... i pot ser també, sortir-hi...

(Ara tot s'ha d'analitzar, s'ha de jutjar minuciosament i... llançar-se... costa més)

de com el caos

Ara silenci, ara insomni...

El caos és aquí, sempre hi ha estat. Deixo que, lentament, es vagi filtrant pels meus porus i que gota a gota s'afegeixi al meu torrent sanguini... des d'aquí, via lliure cap al cervell on es mescla i desmescla amb les meves connexions neuronals...

Ara silenci, ara pensaments desordenats...

No vull The end de pel·lícula, no vull llàgrimes de felicitat, o de pena, quan es tanca el teló, ni llums brillants augurant una pèssima segona part... No vull pensar correctament, vull equivocar-me raonant de cap per avall, no vull un final previst. Com un moviment caòtic, que per molt que el punt d'inici sigui sempre el mateix, mai seguirà el mateix camí. Vull ser funció d'un instant del temps i d'aquell espai on reposen suara els meus peus...

Ara silenci, ara caos...

Com ser caos i què res torni al punt inicial? Com ser caos i que el món deixi de girar? Que s'aturi per a mi..., i, després, segueixi el meu propi compàs inventat, totalment arritmic perque no tenc gens d'oïda musical...

Per moltes connexions, neuronals o no, que es fan i es desfàn,

a lloure...,

com qui no vol la cosa...

n'hi ha d'altres que segueixen un certa tendència a enfortir-se, a fer-se cada dia més gruixudes per no decaure mai... Com un riu que, en el seu naixement és intermitent i a poc a poc, va augmentant el seu volum, i, el que era una carrera estrepitosa passa a ser una cosa planera, calmada, serena... Aquest tipus de connexions són cordes potents per aferrar-se quan hi ha temporal, són el llaç que ferma la capsa d'un regal o bé la corda d'un gronxador... en fi, són un petit tresor enmig de tanta neurona podrida i ones electromagnètiques.

(pot ser sí, a vegades valen més les paraules que les imatges... però una abraçada sempre ho venç tot)

Quan ja és ben hora de tancar una porta amb pany i clau, però ho allargues per tot el que va ser i ja no és...

Quan, així, de cop, s'et trenca alguna connexió neuronal..., i es talla aquell lligam per sempre, no hi ha volta enrere, ja no val la pena...

Quan, com qui no vol la cosa..., passejant i enmig d'altres històries, aquella clau cau al fems... i penses, hauria de sentir, almenys, ràbia... però ni això sents...

Quan decideixes que el millor és una finestra, per on la claror sempre hi entra, encara que sigui per una petita escletxa...

Quan tens clar que sempre és més difícil entrar o sortir per una finestra, hi ha el risc de que es trobi ben amunt i caiguis per avall, per avall... però a la vegada, et dóna l'oportunitat de poder estendre les ales i volar

i volar.

Motius per signar una treva amb la tardor

El groc i marró de les fulles a les vinyes...

Les nits més llargues... El cel després de la pluja

Els esclatasangs

L'adéu a l'overbooking de turistes que passegen per Ciutat

Els llamps

La mar enfuriosida atacant amb les seves ones

Caragol treu banya

El roig de les fulles d'alguns arbres

Les torrades a sa Serra...

Sa camilla... i el fred quan treus les mans defora...

L'olor de bunyols i castanyes torrades

El reflexe dels edificis dins els bassiots...

La llum ataronjada de les faroles caient damunt una estora de fulles

El reflexe daurat del Sol al mar...

Fer una birra als refugis coneguts... i als que encara hem de descobrir... El renou del vent llunyà

Els vidres tacats de gotes de pluja...

Circ!!! Circ... tigres blancs en un circ... i la llibertat? jo no la veig enlloc... pot ser, el que jo entenc per llibertat... no es el mateix que entenen el tigres... aah no! que als tigres, en un circ, no els deuen deixar pensar gaire... així idò, sense dret a pensar, ni dret a decidir on anar, ni tal sols poder triar a quin nin del públic li peguen mossegada... es poden sentir lliures?

La tardor va arribar fa uns dies, però, com que sempre vaig amb retard... avui m'ha arribat la tardor, no pot ser... ja??

I l'estiu on ha anat a parar?

La pluja d'aquests dies se l'ha emportat i amb ell, també els gelats, es paperí de ses verbenes, es peus plens d'arena i es sol cremant a la cara...

ha estat un cop dur...

com una estella de gel clavada al cor...

sensació d'ofegament...

i com sempre, aquella necessitat imperiosa de fugir, d'escapar...

i ara, no puc...

Però, com que sempre hi ha, almenys, un camí alternatiu, he canviat quatre colorins i ara amb el craash d'una botella cava que s'estavella contra això es pot declarar re-ignaugurada/re-inventada aquesta història

adesso non pensare è la scelta giusta...

adesso bisogna aprire gli occhi e guardare e guardare ...

simplemente guardare....

...guardare questa isola

... affinche rimanga sempre nella mia memoria

oasi

serà per la llum?

Benvingut Sol, ja feia dies inmensament llargs que no ens veiem esper que ara et quedis entre nosaltres una estona no ens facis sa putada de mostrar només uns tímids raigs i partir de nou i que no tornin els núvols que no torni el fred i la neu necessit fer la fotosíntesi llargament, autotrofia per a pensar... no t'en vagis eh!

sense que res

Necessit vomitar literàriament una mica, perquè és vera això de ..."és només quan sóc una piltrafa que m'escric i me dibuix"...

Necessit dir que és poc important tot allò que és rellevant, perquè la rellevància és una cosa totalment subjectiva i depèn íntima i únicament del que sent un cada vegada que alena. El meu alenar sol ser una cosa constant, però de tant en tant, canvia de ritme, es fa més lent, més pausat, i el mar m'envolta,... en canvi, altres vegades agafa un ritme frenètic (que no freàtic) i la mar m'ofega i m'arrossega cap a la profunditat més inmensa on ja no hi arriba la llum, i la foscor plena de bioluminiscència em desconcerta. I ja estic perduda, perdurant i surant en aquesta espècie de limbe, sense que res s'aclareixi, sense que res es destil.li al meu cervell, sense cap exacta sensació.

Efímer, _____com la bellesa de veure un globus que s'enlaira ______i es perd en la fosca i freda nit ______________________una petita flama que s'acaba fonent amb l'espai infinit ____________________un poc de llum i calentor per a un lloc tan i tan inmensament fred... o fredament inmens?

El meu nou cel

y en el cielo no se escuche otra cosa que rayos y centellas...