.

ara ja només ens queda dir... Que tinguem sort, i que trobem tot el que ens va mancar ahir... .

Sopar dels de sempre

Bon dia cada dia!!

Les campanes del Ram m'han tret de la incòmoda son que et proporciona un llit que no és el teu. El cap rodant i rodant i encara no s'ha aturat em recorda que ahir vaig beure però no en sabria dir la quantitat.

Va ser un horabaixa-nit molt xula, no acostum a xerrar de coses tan reals i físiques, però avui en tenia ganes, tenia ganes de dir als que hi ereu que moltes gràcies, que ja feia estona que ens feia falta un sopar com aquest, a poc a poc i de bon rotllo, xerrades i rialles (i per lo vist alguna discussió també, però jo no me vaig enterar...). A s'hora de sopar, la meitat anavem tocades i en sé d'una que ja no hi va arribar... jajajaja però t'estimam igual !! Crec que me va agradar tant, pel fet de que no va tenir res d'especial, va ser un sopar com els de sempre... Com els de sempre, però que cada vegada són mes escassos, pot ser per això els aprecio més.

Orient

Olor a murta, el sol a la cara i el silenci,

el meu banc de pedra i la font que brolla.

El sol a la cara i les ganes de tenir un llapis per a poder escriure tot el que em passa pel cap.

El silenci enmig d'una multitud.

L'olor a murta, que em transporta a la meva illa.

L'acollidora duresa del meu banc de pedra, que sempre està allà buit, esperant-me.

L'aigua que brolla de la font com la pluja cau dels núvols, no puc imaginar-me soroll millor.

El meu racó, enmig d'un món enorme trob la pau en un banc, necessit passar-hi estona, necessit oblidar que algú està en deute amb mi...

Necessit retrobar-me amb mi mateixa, prendre decisions, desaclarir idees, imaginar-me milers de móns diferents, estimar-me un poquet,... No tots els llocs són bons per això, hi ha llocs que no em deixen respirar tranquila, hi ha llocs que m'oprimeixen i no puc alliberar-me a volar, no és el cas d'Orient. Un petit desert dins tant i tant d'oasi, on recalar-hi i no compartir l'espai amb ningú pus, perque la gent fuig dels deserts...

febrer

El temps passa aviat, passa ben ràpidament justament quan volem gaudir de tot el contrari, quan volem que la lentitud domini els nostres actes per així aprofitar al 100% cada goteta de l'acció que vivim. I en canvi, els mil·lisegons es converteixen en hores quan la impaciència ens corromp. Encara falta un munter, i quan per fi hi arribam, en un tres i no res tot desapareix, tot passa.

Ara ho hem simplificat, ara tot es redueix en un mes de febrer, 28 dies o pot ser 29, o pot ser 3. Falta un mes de febrer, que literalment s'escapa d'aqui pocs dies, però per a mi encara queda un mes gairebé sense estrenar. Un mes de febrer que serà llarg, i fred, però em refugiaré davall muntanyes de mantes. Un mes de febrer que vull que sigui un sospir, que vull que sigui la calma abans de la tempesta, i que milers d'estels m'il·luminin aquest febrer. Aquest febrer quan ja no és febrer...

Oda dramàtica a la cullereta de cafè xDDDD

La monotonia de la cullereta de cafè, cada dia remenant únicament cafè, com a molt, algunes vegades obtè la dolçor d'un poc de sucre o la menys dolçor artificial de la sacarina, o la blancura d'un poc de llet. I, només pot arreplegar una ínfima misèria de dolça il·lusió transitòria a la seva falda per a després llançar-la a un líquid fumejant, negre com la boca del llop. Sense parlar del que deu marejar això de voltar i voltar...

.

Vaja putada néixer cullereta de cafè.

.

Vaja putada ajuntar-se cada dia amb l'amargor.

.

Vaja putada haver de ser sempre l'acompanyant d'unes tassetes que pareixen més de joguina que altra cosa.

.

Vaja putada ser cullereta de cafè cada dia, per sempre i cada dia cullereta de cafè.

.

.

.

...i la cullereta sospira "de major vull ser una pala excavadora", ...(pobre ingènua)

...i...

Estaria bé comprar una hamaca, per a penjar-la entre dos arbres, per a tombar-s'hi en haver dinat i fer horeta, per a despertar a mitjan horabaixa quan el sol ja no molesta, perque sempre és en s'estiu. Ens despertam i tu t'enfiles damunt un arbre i menjes cireres que vas agafant d'una branca, són dolces i no estàn esquitxades, res està esquitxat. I ses formigues s'enfilen pels teus peus, i te piquen i i te fan pessigolles, i les esclafes amb els dits de s'altre peu. I decideixes que n'estàs fart de formigues i baixes i vas a obrir s'aspersor i ara tot és aigua, tot s'ompli de gotes microscòpiques i surten ses tortugues per a beure. I ses campanes sonen ben enfora, i els llençols estesos es mouen amb es vent, són blancs. I duc una síndria però mentre camin m'enganx amb sa manguera i me cau en terra i fa cloc i es romp en tres trossos, i pens ara ja no caldrà xapar-la, una feina menys. I me pos a recollir els trossos, i tenc els peus bruts de síndria i d'aigua i de verdesca. I tu t'enrius i mentres rius em cau damunt un poal d'aigua, mir cap amunt i no veig res i devia ser una mopi, perque sinó no ho entenc,... I vaja dia més travat, entre síndria i poal d'aigua, però m'enric perque m'enrecord que és en s'estiu i es dia s'allarga. I la nit arribarà i la lluna ens trobarà pujats damunt sa taula perque s'ha fos sa bombeta, en tenim una de baix consum però no s'ajusta a sa rosca, i ara no tendrem llum, idò haurem de posar espelmes. I ara, s'olor de cera es mescla amb sa de coca amb trampó i amb sa de síndria rompuda en tres trossos. I t'has empatxat de cireres i jo m'he xopada i sa bombeta s'ha fus i sa coca era cremada i sa síndria rompuda. (...lo que fa escoltar Antònia Font...)

creuant pensaments

Seria bonic que tothom funcionàs així. Que a vegades bastàs una mirada, una petita rialla, i que els convencionalismes desapareguessin,... Que fossim capaços de dirigir-nos a aquella persona que ens ha rigut i convidar-la a fer un cafè o un passeig (depèn de s'economia de cada un,..) o simplement ser capaços d'iniciar una conversa, segurament seria bastant trivial, però pot ser ens obriria les portes d'una nova i fructífera amistat.

La majoria de vegades quan es creua un pensament fugaç amb algú, no t'el tornes a trobar, i jo em pregunto: què hagués passat si haguessim deixat les bones maneres i els moralismes a casa, i ens haguessim atrevit a donar-li veu a n'aquest pensament? Encara que en sortissim escaldats sa majoria de vegades valdria la pena just per aquelles ocacions en que el pensament és correspost, i pot ser, indagant'hi més, trobariem més idees correspostes. El problema es que si algú fa aquesta mena de coses el tracten d'il·luminat o d'imbècil, tant s'hi val. Aquest tipus de coses passen a les pel·lícules i fins i tot se les titlla d'actes amb un romanticisme extrem, i ens emocionen i ens fan plorar per lo bonic del moment, i ningú tracta d'imbècil al protagonista pel seu atreviment,... No és un poc hipòcrita que ens agradi això a la gran pantalla però que a l'hora de la veritat ho menyspreem?

una nit

Una nit caminant per Ciutat, quan ja ens havien expulsat de la còmoda letàrgia que et proporciona una bona conversa i una botella de ginet amb llimonada, quan el fred ens tallava els llavis, quan la fosca és gran i les llums taronges,... A les hores en que el món disminueix la seva velocitat, quan la gent de seny ja dorm, quan les paraules neixen soles, quan les bones maneres han quedat arraconades, quan les confidències pasturen a lloure,... Davall la llum d'una farola et vas parar i em vas mirar, mai t'havia vist aquesta mirada tan intensa. El posat seriós i una lluïssor als ulls, m'agafares per la cintura i ara jo també et vaig mirar fixament, una lleugera boira ens envoltava, pareixiem trets dels anys 50, era una imatge bonica. Em vas dir: - M'agradaria congelar aquest instant per a sempre, que els teus ulls no deixassin mai de mirar-me, poder tenir-te sempre així, tan aprop.- Amb aquestes paraules em vas desfer, goteta a goteta m'anava convertint en un bassiot fet de desig, plaer i fins i tot pot ser amor. No sabia que dir, la teva mirada em tenia eclipsada, no podia deixar de mirar els teus ulls. En part, també era la por el que em paralitzava. Por a que vindria després, que seria de nosaltres, com ens ho fariem perque això anàs bé. Vaig estar dubtant una bona estona, no sabia si tirar-me cap avant i besar-te o si desfer-me dels teus braços i començar a córrer. Aleshores, de nou la teva veu, ara a cau d'orella : -No planegis- això em donà seguretat, vaig decidir llançar-me i no pensar... només actuar...

pluja en s'estiu

Aquesta xafogor m'ofega, no em deixa dormir, i faig voltes per davall es llençols, embolicant-me amb ells i clar, després tenc encara més calor i m'he de desembolicar, és una feina molt dura això d'intentar adormir-se en s'estiu. Intento imaginar-me en una platja, amb ses ones xocant suaument contra es meus peus i el cel ple d'estels, però no hi ha manera, al meu llit no hi xoquen les ones. Amb aquestes cabòries em quedo en un estat de semi-inconsciència, viatjo entre ones i llençols, estels i moscards que fan bzzzzzzz, fins que una claror s'escola per ses persianes i il.lumina per uns segons la cambra en penombra. És un llamp i va acompanyat del seu tro corresponent. Tot d'una começa a ploure i la brisa mou les fulles dels arbres del carrer. M'encanta es renou de sa pluja, i sobretot s'olor que fa tot després de ploure. Olor a terra banyada, a fulles banyades i a pedra banyada, tot mesclat. M'aixeco del llit i obro ses persianes,miro el carrer solitari i inspiro fortament. Em quedo embadalida mirant com les gotes xoquen enterra i els llamps creuen el cel. Ara l'aire s'ha refrescat bastant i m'entra fred, torno a tancar ses persianes i em fico al llit. Ben tapada amb els llençols conto els segons entre la claror dels llamps i el renou del tro, i així m'adormo dolçament. Somio que estic sota la pluja, mullant-me, l'aigua em regalima per tot arreu i ja res més importa al món, només la pluja.

la dona de les espardenyes

- Coneix algún dentista bo ? - Com ? - Que si el seu dentista és bo? - És un dentista normal, no sé, el de tota la vida. - No em dius la veritat perque no t’agraden les meves dents i em tens mania i si el dentista teu és bo me les arreglará bé a les dents. Aleshores et fotràs!! – ho diu euforicament agresiva. - Perdoni? Però si jo a vostè no l’havia vist mai!! – contesta sorpresa. - Ets dolenta. Oi que si? No ho creu senyor? Per què em mira així? Clar perque a vostè tampoc li agraden les meves dents,… Escolto aquesta conversació esglaiada. Dues senyores majors, una d’elles, tota despentinada i amb espardenyes d’anar per casa incrimina a l’altra perque no li ha dit el nom del seu dentista o alguna cosa així. Conversació sobre dents entre dues desconegudes. Ara ho entenc, la senyora de les espardenyes roses pareix que no hi toca. L’altra senyora, que s’ha assegut davant aquesta primera, per casualitat, no sap on ficar-se, pareix mig-assustada, mig-sorpresa, mig-avergonyida, podriem dir que s’ha convertit en només mitja senyora i que ara mateix voldria desapareixer del mapa, sobretot del punt exacte per on circula aquest autobús. Tots els del voltant observam de reüll la situació i anam fent gestos comprensius a la pobra senyora que l’hi ha tocat la “grossa”. I a jo, que no sóc massa viva, en una d’aquestes mirades de compadiment m’enxampa la senyora de les espardenyes. - Nena!! Quina hora és? - Son les 2 i quart – contesto amb un filet de veu. - Nena !! Que ets tonta ? Vull saber quina hora és! - Les 2 i quaaaaaart – contesto, ara si, amb un crit que fa que tot el personal de dins l’autobús es giri cap a mi. Quina vergonya, d’on cony m’ha sortit aquest broll de veu? Ara pareix que estic més tronada que la senyora de les sabatilles, pot ser si, però no sóc d’aquelles que solen donar la nota en públic, de fet m’agrada molt passar inadvertida, encara que en aquest precís instant ningú ho diria. Ara, fins i tot la senyora de les espardenyes em mira amb cara estranyada, segurament esta pensant “pobre al·lota no hi toca”. Aleshores penso que fa uns minuts jo pensava això mateix d’ella, d’una senyora que surt al carrer amb espardenyes i pregunta a desconeguts sobre els seus odontòlegs preferits,… i ara, aquests mateixos desconeguts la compadeixen a ella per haver demanat l’hora a una desequilibrada mental. Que n’és de prim el límit entre la bogeria i la cordura, realment existeix aquest límit? A partir d’avui he decidit anar a comprar amb les espardenyes, és més cómode.

Viure sense viure

Necessitava un calmant per a calmar tanta tranquil.litat. Aquesta vida plena de monotonia feia que caigués en una crisi nerviosa constant. Pareix contradictori, però era així, la calma li creava nervis. Passava el temps fent el mateix, la mateixa rutina cada dia. Despertador-cafè-feina-dinar-feina-telenotícies-sopar-dormir-despertador. I els diumenges estava tan cansada que ni tenia ànims per fer altra cosa diferent que estar-se asseguda a la butaca esperant que passàs alguna cosa.

Cada dia, al despertar, esperava ansiosa que hi hagués alguna mena de cataclisme al món que provocàs un canvi, una ruptura, un nou començar, però ja cap a l'horabaixa s'adonava que a la seva vida tot seguia igual i els nervis la cremaven per dintre. Fins i tot els atacs d'ansietat esdevengueren rutinaris, a la mateixa hora, els mateixos símptomes, dues pastilles i a dormir. No havia entès que els canvis s'han de buscar, s'han de forçar, que un no es pot passar els dies assegut a una butaca,...

I així passaren els dies, els mesos i els anys, a poc a poc anà desapareguent, no tenia ni records ni plans de futur que la lligassin a aquest món. Tot va anar tan pausat que ni ella mateixa ho va notar. Primer van ser els desconeguts, ella anava pel carrer i ningú la mirava, simplement perque va deixar de ser visible als ulls dels desconeguts. Més tard, van ser els de l'oficina, ningú s'enrecordà d'ella, pot ser estava allà, però no sabien ben be explicar que era aquella presència estranya, ningú podia distingir si era realment una al.lota de carn i ossos o simplement una ombra d'un passat llunyà. Finalment van ser els seus familiars, deixaren de trucar-la perque senzillament perque l'oblidaren.

I quan començà a veure's difuminada als miralls se n'adonà que alguna cosa passava, que cada dia tornava un poc més transparent. Aleshores s'obssessionà, vivia pendent del mirall, per veure que el nivell de transparència anava augmentant. Aquesta obssessió la mantingué allunyada de les crisis nervioses, va començar a ser feliç perque finalment alguna cosa havia passat. I un dia d'estiu de cel lluminós, desaparegué del tot, sense deixar cap emprenta, visqué sense viuré i per això desaparegué silenciosament, sense que ningú tengués un petit record d'ella al seu cor, sense records, sense plans de futur,...

cicle de l'aigua

M'agradaria tenir unes botes de plàstic, unes "catiuskas" i anar pel carrer botant de bassiot en bassiot, i esquitxar, esquitxar molt per tot arreu, i clar jo quedar enfangada de cap a peus. Però no hi hauria cap problema, perque en arribar a casa m'esperaria una banyera plena d'aigua calenta i amb l'escuma sobreixint; aleshores, em passaria hores surant en una banyera on l'aigua mai es refredàs. Sortiria de l'aigua ja eixuta, pentinada, vestida i clar amb les botes posades per a tornar a començar el meu ball tribal a sobre dels bassiots. Em trobaria en un cercle viciós, podriem dir que d'aquesta manera faria el meu cicle de l'aigua particular, no massa ecològic però és la meva imaginació, punyetes!! Pel carrer trobaria un bassiot molt gran i amb molta fondària, jo hi cauria com una pedra enooorme, tot esquitxant a les madones que passen dient "ja no té edat per aquestes tonteries" o bé "es farà tota la roba mal bé" o fins i tot "quina brutanxa". I al passar pel meu costat quedarien amb la roba plena de microgotes d'aigua i fang i encara em maleïrien més; però, jo no ho he fet aposta, jo només anava botant de bassiot en bassiot. Després es posaria a ploure, la pluja és el menjar dels bassiots, els fa engreixar. I jo hauria de correr fins a l'aixoplug de la meva banyera. M'agrada sentir les gotes fredes al cap mentre tenc el cos submergit en aigua calenta, des d'aqui veuria com el cel es torna violeta cada vegada que un llamp el travessa. A vegades viuria així, entre banys de bassiots i banyeres de banys, després recordo la vessa que em fa dutxar-me i el poc que m'agrada enfangar-me i torno al món real.

des de l'aire

Des de l'aire veig el mar ple de xots, aquelles acumulacions d'escuma blanca quan la mar està marejada, i per uns minuts, el paisatge resta intacte, tenc la sensació de no avançar. Pareix que l'avió no es mou, que en uns segons caurà, aleshores el vertigen m'envaeix, la por em brolla de tots els racons del meu cos i la ment s'em queda en blanc. És una sensació bastant fotuda, pot ser dura sols unes mil·lèssimes de segon, però el meu rellotge intern ho viu com si fossin hores. La percepció del temps, que a vegades ens passa ràpid, que a vegades s'ens fa etern, em fascina, com ho fa això el nostre cervell?. No vull sortir del tema en qüestió, un altre dia ja divagaré sobre l'enigma que suposa el pensament, realment no sóc capaç de descriure exactament aquesta sensació a mig camí de la por i l'angoixa que s'apodera de mi. Per sort, la Serra de Tramuntana, amb els seus penya-segats, surt al meu encontre i em fa desaparèixer aquest pànic irracional. Tots els pensaments desordenats s'esfumen i així puc dedicar-me íntegrament a gaudir de sa Roqueta des d'un punt de vista diferent, des de l'aire. Observo la meva illa com si es tractàs d'una maqueta amb els seus poblets de cases diminutes, els camps delimitats per marges, els camins i carreteres, tot molt ben col·locat. M'agrada jugar a endevinar el nom del poble que estic sobrevolant i m'agrada veure els camps, com canvien segons l'estació de l'any en que ens trobam. Pot ser quan més m'agrada és al gener, perque els ametllers estàn carregats de flors, pareixen plens de neu i contrasten amb la verdor de l'herba. Encara que a principis d'estiu també té el seu encant, ara és el verd dels ametllers el que contrasta amb el groc del blat i per tot on miro està ple de bales de palla. M'agrada distingir el meu poble d'entre els demés, m'agrada veure el campanar, en veure'l sé que ja hi sóc. Supòs que ens passa a tots els binissalemers ... En definitiva, m'agrada Mallorca des de l'aire. Quan hi aterro, ja és una altra història,...

l'estiu del meu terrat

L'olor a roba estesa em recorda a l'estiu del meu terrat, quan hi sortia pels matins. M'agradava ficar el cap entre els llençols penjats i inspirar ben fort per a que tota la flaire de roba neta m'entràs dins els pulmons. Després sortia de davall la porxada, alçava el cap i veia el cel, d'un color blau-clar més lluminós impossible, un cel com el sortit d'algun quadre d'en van Gogh. I amb els ulls fixats en un punt distant del cel infinit tornava a inspirar, l'olor que percebia ja no era de roba neta sinó de teulades encalentides pel Sol. Havent fet aquest ritual ja em podia dedicar a les meves tasques, una d'elles era recórrer totes les voreres del terrat mirant els cossiols que restaven allà, ben arrambats a les parets. Davant unes plantes m'aturava més estona que davant d'altres, m'agradava comprovar si tenien fulles noves, si els n'hi havien caigut moltes, si teníen algun insecte reposant a les seves branquetes i també el grau de sequera de la terra. L'inspecció acabava a l'epicentre del terrat on hi havia un gran test amb una palmera mitja esquifida per la falta d'espai per a les seves arrels. Després em posava a omplir recipients amb aigua per a regar les plantes, a vegades les regava a totes sense distincions, altres vegades només m'apetia regar les que més m'agradaven: un gran cossiol de fulles verdes i un poc arrodonides, el gessami, les francesilles, i poca cosa més. El trispol era de rajoles de test menys en un requadre que estava recobert de vidre blau, d'aquest gruixut però que deixava passar un fil de llum a l'obrador del forn, que es trobava just davall del meu terrat. El que també m'agradava fer era tombar-me amb el cap a sobre del vidre i amb aquest posat intentava espiar el que passava just davall meu, tot i que el vidre era molt gruixut jo m'obstinava en mirar i mirar, fins que finalment em cansava, i canviava els ulls per una orella, aleshores si que podia sentir alguna cosa. Encara que, el que percebien les meves orelles eren només renous de màquines i llunyà xiuxiueig de veus. El terrat era una caixa de sorpreses, a vegades trobava algun caragol, a vegades naixia una nova planta, a vegades apareixia el meu moix, a vegades la meva mà arribava per agafar alguna planta de la teulada dels veïns i d'altres vegades la sorpresa apareixia de dins, en forma de xocolata, de trucada de telèfon o de visita. I aleshores, deixava de torrar-me al Sol i entrava dins la fresca foscor de la casa.

Bon dia i bona hora

El meu pobre llibre està ja a les acaballes de la seva vida, en part perque ja no li queden pàgines en blanc, en part perque el pobre es desmunta de per tots els costats. A més, començant aquest blog, l'hi acabo de donar una ganivetada per l'esquena. He pensat que pot esser interessant escriure aqui, ja que no hi ha inconvenients de mala lletra,... i pot ser això és una mica més infinit que un pobre llibre esparracat i marejat que només desitja que jo hi deixi d'abocar cola blanca per sobre de les seves pàgines abans immaculades. El gran desavantatge d'escriure aqui, és que no pobre espaiar-me amb els meus atacs de mediocre creació artistica. Això sí, tu no hauràs d'esperar tres anys per a llegir els meus disbarats, encara que això no sé si és excessivament bo per a la teva salut mental, que la pobre gràcies als senyors F. està ja bastant destrossadeta. Per avui res pus, encara que tu em maleïràs i pensaràs "bon dia i bona hora quan a n'aquesta loca se li va ocórrer llençar al món les seves cabòries"